Rosa Ferrer
Cal escoltar amb atenció i respectar el que ens diu la persona de la qual tenim cura sense fer-ne mofa ni, ni de bon tros, menystenir-la.
En Pere era un noi de 24 anys casat i esperant el seu primer fill. En Pere estava quasi sempre acompanyat per la mare, una senyora encantadora, i l’esposa, molt jove, espantada amb raó i també molt agradable. Tenia un quadre oncològic greu que es presentà de manera sobtada i va necessitar, a més de tota la medicació, moltes transfusions de sang; el venien a veure companys de feina que, quan es van assabentar que necessitava aquestes transfusions, immediatament es van oferir per donar sang, els que van ser compatibles venien a donar-ne cada vegada que li’n feia falta.
Un dia quan vaig entrar a veure com anava la transfusió em vaig trobar la seva mare plorant i a ell molt alterat, la veritat és que mai l’havia vist alterat, sempre era molt tranquil i respectuós; la mare, en veure’m, va sortir de l’habitació feta un mar de llàgrimes, vaig respirar a fons i mentre comprovava el goter en Pere va sanglotar posant-se a plorar i, sense donar-me temps ni a preguntar si podia fer quelcom per ell, em va dir: “Rosa jo no sóc així!, mai li he faltat al respecte a la meva mare ni li he cridat, jo no sóc així, jo no tinc aquesta mala llet!, què em passa?”. Vaig seure al costat del llit i veient la seva mirada d’angoixa i por vaig preguntar-li tot posant la meva mà en el seu braç: “Què et passa, que t’ha alterat tant?”. Ell, plorant i mirant-me amb una gran tristesa, em va explicar que la mare l’estava intentant animar dient-li que a la primavera ell ja estaria bé i que, quan nasqués la criatura que estaven esperant, podrien passar un temps al poble per recuperar-se i poder gaudir del bon temps en família, aleshores ell, de sobte, havia sentit una forta ràbia i havia cridat a la mare dient-li que no s’adonava de res, que a la primavera les formigues correrien per sobre del seu cos.
Quin moment més dur i difícil, tan sols li vaig poder dir: “Puc fer quelcom perquè et sentis millor?”. Era tan jove, tenia dos anys més que jo i aquell moment era tan dur, i em va demanar si podia parlar i consolar una mica la seva mare, que a ell ja l’havia ajudat molt i necessitava pensar el perquè de la seva reacció per no repetir-la mai més, li vaig dir que sí, i vaig sortir a acompanyar la seva mare, amb la qual vaig parlar una estona, era molt fàcil parlar amb ella, ja que, com ja he dit, era encantadora; ella estava sobretot sorpresa perquè mai havia vist el seu fill esverat i cridant.
En acabar la meva jornada passava a acomiadar-me’n de la mateixa manera que abans de començar la feina passava a dir a tots i totes bon dia. En anar a acomiadar-me d’en Pere em va demanar, per favor, si podia parlar amb mi ja que creia que ja sabia què l’havia fet actuar d’aquella manera. La seva mirada, barreja d’angoixa i súplica, em va preocupar i no vaig dubtar a quedar-me per escoltar-lo, va demanar a la mare i esposa que sortissin per parlar-ne amb més tranquil·litat.
Havien passat a visitar-lo tres companys, em va explicar, i un d’ells en veure la bossa de sang que li estava transfonent li va dir molt orgullós: “Ja veuràs que bé que t’anirà la meva sang, com un brau et posaràs”. Ell li va dir que potser no era la seva que podia ser d’un altre company, però li va replicar que el dia abans tan sols ell havia anat a donar sang; jo l’escoltava i el mirava amb sorpresa, no entenia que m’hagués demanat que em quedés per explicar-me una cosa anecdòtica. En Pere, quan va acabar d’explicar-ho, va callar un moment i mirant-me fixament amb els ulls plorosos em digué: “Per favor, no et pensis que estic boig, no em poseu mai més la seva sang, jo no vull tenir la seva mala llet, no vull ser com ell”. Em vaig quedar a quadres mentre ell hi insistia: “Ara ja sé per què he cridat a la mare, per favor no vull la seva sang, abans prefereixo morir”.
No m’havia trobat mai amb una petició com aquella, però davant l’angoixa que tenia no la podia obviar, el vaig tranquil·litzar dient-li que parlaria amb el cap de servei.
L’endemà ho vaig exposar durant la revisió de casos, va haver-hi un adjunt que se’n va riure, ara bé el cap de servei em va preguntar: “Rosa, ha comprovat que la sang d’ahir era del company del mal caràcter?”, sí doctor, ho vaig comprovar i ho era; “bé -va dir-, quants en vénen a donar sang?”, “em van dir a laboratori que sis”, “perfecte!”, va dir el cap de servei, com que n’hi ha de sobres, a partir d’ara, digui’ls que continuïn traient-li la sang, ja que no és qüestió de fer cap menyspreu, però al Pere no li tornarem a posar la d’aquesta persona, ja servirà, segur, per a algú altre, i a veure com va. Ara en el passi de visita li ho direm.
El Pere no sabia com agrair-ho. Se li posaren moltes transfusions i mai més va passar res; quan algú deia: “Tornin-la-hi a posar a veure si és capaç d’adonar-se’n”, el cap de servei els deia: “Quan li dius a una persona que li respectaràs el que et demana, li respectes, és una qüestió ètica, si un dia només tinguéssim aquella, abans de posar-li, demanaríem permís, no permetin que un pacient pugui dubtar de vostès i es perdi la confiança, ja que al cent per cent ja no la tornaran a tenir mai!”.
En aquells anys encara no sabíem que cada cèl·lula del nostre cos té memòria, és per això que, sobretot trasplantats, poden canviar de gustos o venir-los records que els trasbalsen, ja que no són seus; amb les transfusions no passa tant, ni tantes coses, ja que la vida de les cèl·lules sanguínies és curta, tenen un màxim de vida de cent vint dies (en les persones sanes), mentre que un òrgan és, si tot va bé, per a tot el que queda de vida o per molts anys. El que va cada clar a tots és la importància ètica de complir el que es diu a la persona amb un problema de salut, i la importància de la confiança cap als professionals de la salut per la millora general de la persona de què tenim cura. En Pere no va dubtar mai de nosaltres, ara bé, nosaltres no li vàrem donar cap motiu per fer-ho.
La Dra. Elisabeth Kubbler-Ros, metgessa psiquiatra, que ens va ensenyar a acompanyar les persones en el procés cap a la mort, sempre ens repetia la importància de tenir en compte l’opinió i l’acceptació de la medicació per part del pacient, escoltant-ne els arguments, entenent les seves pors i respectant els pactes que es fan, perquè sí que s’ha d’arribar a un consens amb les persones en benefici de la seva salut.
