Josep Ballbè i Urrit
Els que tenim fills sabem com s’estimen. Són una de les principals raons de viure. Són una de les principals raons de viure.
Per ells, es fa tot i més. L’assignatura d’educar-los, l’hem anat aprenent sobre la marxa. Amb una bona dosi de sentiment, esforç, paciència, observació i empatia. No sent avi, tinc entès que aquesta vocació real encara palesa rivets més arrelats envers els nets.
De tot plegat, en vull fer una reflexió projectant-ne la conclusió envers el difícil moment actual que ens toca viure. La pandèmia ha fet trontollar suposats esquemes que semblaven ben prefixats. El concepte de llibertat personal no és element suficient que justifiqui conductes socials que freguen el topall de l’antisistema.
Em fa molta gràcia que les autoritats apel·lin –dia rere dia– al criteri esmorteït de la responsabilitat personal. D’acord amb les oscil·lacions de la Covid, van dictant normes i més normes, probablement no sempre prou contrastades o ajustades a dret. Vull dir que allò que es predica i demana cal defensar-ho amb obres personals de coherència i seny. D’exemples concrets on això ha trontollat, en tenim uns quants. Llavors, la solució al desgavell dels dirigents no rau a passar full olímpicament o justificar-se amb rodes de premsa teatrals i hipòcrites… És en aquells moments que el poble té dret a referir-se a la tesi del títol. A l’extrem de forçar dimissions més que òbvies.
El sentit de la dita s’orienta al fet de tenir experiència de les dificultats o el patir que cal passar en alguna circumstància, al llarg de la vida. Ningú no s’esperava unes restriccions tan perllongades, afectant de ple àmbits socials, laborals, mèdics i educatius. On sí que em vull reafirmar és en un front dualment ambivalent que em treu totalment de polleguera: massa gent es deixa entabanar fàcilment pel primer xerrameca que ens castiga des de qualsevol micròfon. Sovint per aclarir ben pocs conceptes… D’altra banda, tinc la percepció sobre alguns portaveus de l’executiu central o la Generalitat que el to de les seves homilies sembla com si ens volguessin “perdonar la vida”.
Va essent hora d’establir rigor màxim en tot aquest entrellat. Ha passat un any i mig i Déu sap el que ens manca. Menys parafernàlia verbal i molta més simbiosi entre dits i fets! No fa falta pujar dalt d’una trona tal com si ens etzibessin l’homilia dominical en una església.
N’hi ha prou penjant un edicte (al BOE o al DOG), detallant un seguit de sancions per als qui “passen de tot”. Llenya al mico si no fa cas! Fa de mal dir però dissortadament funciona.
