Joan Boldú
Escrigué Freud a “El malestar de la cultura” que el patiment humà té tres fonts.
L’absolutisme de la naturalesa, el deteriorament progressiu del nostre cos i les deficiències de les nostres relacions en la societat. Ai, la convivència! Sovint ens lamentem de la càrrega que hem de suportar pel fet de viure plegats: solitud, discriminació, pobresa, misèria, violències, etc. Tanmateix, la societat és la condició necessària sense la qual la humanitat no existiria. Som per naturalesa socials, però que difícil que és la convivència! Quanta raó tenia el filòsof Kant en parlar de “la insociable sociabilitat humana”! Com poden els homes viure plegats de manera que els valgui la pena?
La vida en comú -la societat- necessita per a la seva supervivència i el seu desenvolupament una base sòlida, el bé comú, és a dir, la creació d’una guardiola, una riquesa comuna de béns i serveis per a la protecció social i econòmica de cada ciutadà: sanitat, educació i pensions públiques i el mínim per viure dignament. Aquest plantejament de la vida en comú és l’anomenat Estat del benestar.
Arran de la pandèmia s’ha parlat i escrit molt sobre els negacionistes, l’actitud dels quals és negar fets, demostrats per les diferents ciències. Ara bé, hi ha una altra classe diferent de negacionistes, que el que neguen és el bé comú i el seu valedor, l’Estat del benestar. Són els “negadors” socials: ideòlegs ultradretans, ultraliberals, neoliberals, libertarians americans i altres, defensors radicals de la meritocràcia o del pensament positiu. Tots ells neguen la interdependència humana, l’Estat del benestar, el bé comú, la igualtat social i la riquesa comuna -la guardiola social.
L’ésser humà, defensen els “negadors” socials, es fa a si mateix, no és interdependent, no necessita dels altres. Creuen que la vida en societat no és l’estat natural de la humanitat i que, per tant, l’individu és autosuficient. Molts dirigents dels països desenvolupats consideren l’Estat del benestar un llast per a les empreses. Aquestes, afirmen, existeixen per fer rics els seus propietaris, la seva finalitat és maximitzar els beneficis. Defensen que cal deixar als actors del mercat la cura de decidir les prioritats i finalitats dels recursos disponibles. Creuen que la millor manera d’ajudar els pobres a sortir de la misèria és permetre que els rics siguin encara més rics i que, si ells paguen menys impostos, tots estarem millor, ja que la riquesa d’uns pocs beneficia a tots. La meritocràcia defensa que la desigualtat social és natural, que la jerarquia de la posició social s’assembla a una piràmide, uns individus tenen per naturalesa millors capacitats que els altres i, per tant, pugen més amunt en la piràmide social. Qui està a dalt és per mèrits propis. Ho fonamenten tot en la responsabilitat personal: si hom té èxit, és mèrit seu, és gràcies a ell; si fracassa és culpa seva.
No, no ens fem a nosaltres mateixos. L’experiència històrica i diària ens mostra que les nostres maneres de ser es construeixen a partir dels altres, per transmissió, imitació, etc. Obliden que la principal finalitat de les empreses no és fer rics els seus propietaris, sinó la seva orientació al bé comú, l’assoliment de fins socials.
L’Estat del benestar ha demostrat uns fets essencials: sense ell l’economia, la convivència, un estat legítim i eficaç, i l’estabilitat social resulten impensables.
La creença que deixar que els rics siguin més rics i que si paguen menys impostos ens beneficiarem tots contradiu l’experiència diària. L’enriquiment dels rics no produeix cap degoteig vers els de sota. És evident, avui, que la “mà invisible” del mercat i els interessos privats no beneficien el col·lectiu de ciutadans.
Els defensors de la meritocràcia obliden que sense els altres mai haurien arribat a dalt de la piràmide social; a més de l’esforç individual, ha estat necessari un conjunt de condicions aleatòries: la societat, el país, la família que t’ha tocat per pur atzar, els mestres i professors, les circumstàncies de la seva vida i, per suposat, la sort que els ha estat propícia.
