Salvador Cardús i Ros
A finals d’agost, Diari de Terrassa va publicar un informe molt interessant sobre el règim de pluges de les darreres dècades. Enguany és un any sec i, segons com acabi, podria ser un dels de menys pluja en dècades.
Enguany és un any sec i, segons com acabi, podria ser un dels de menys pluja en dècades. Aquell reportatge s’afegia al que en els darrers anys s’ha convertit la informació meteorològica. A partir del moment en què s’ha disposat de moltes dades digitalitzades que permeten establir sèries i comparar registres, hom pot destacar si és l’any més sec o més plujós de la dècada, si és el dia més calorós dels darrers cinquanta anys o si és la tardor més freda del segle. Si hi afegim l’alta sensibilitat amb el canvi climàtic, tot i que es tracta d’una altra lògica -una cosa és el clima i l’altra, la meteorologia-, aquests màxims o mínims sembla que encaixen bé en el trasbals que s’anuncia.
El diccionari “Tots els refranys catalans”, d’Anna Parés (Edicions 62, 1999), presenta per temes un recull de 25.000 dites de tots els Països Catalans. Dels diversos temes -els oficis, els aliments, els diners, l’amor…-, s’emporten la palma els dedicats a la geografia -és a dir, l’espai- i els dedicats al temps, tant al temps meteorològic amb més de 1.500 i al calendari, amb més de 5.000 refranys. I faig aquest esment perquè aquest recull ens recorda que, amb o sense canvi climàtic, la meteorologia sempre ha estat una gran preocupació de la humanitat. I no és estrany, perquè és de les poques coses que s’escapen del nostre control i que, en canvi, determinen moltes de les nostres activitats i interessos. “El temps tot ho governa”, diu el refrany. Potser més l’activitat agrícola, però també en qüestions tan rellevants per a tothom com la producció energètica i els preus a què paguem la llum.
L’únic de què som capaços, en meteorologia, és de registrar el temps que fa -temperatura, pluja, vent, pressió, humitat…- i de construir complexos models matemàtics per fer previsions en un sistema de molta complexitat. Però aquesta capacitat de previsió, que és altíssima la major part dels dies, de tant en tant falla en la concreció de la intensitat i el lloc precís dels temporals. I, llavors, tot el prestigi acumulat pels homes -i dones- del temps sembla que trontolla i fins i tot hi ha qui s’atreveix a retreure’ls la manca d’encert. Aquests dies ho hem vist davant dels aiguats d’Alcanar i la Ràpita. Hom s’ha excusat -jo crec que de manera maldestra i equívoca- dient que la meteorologia “no és una ciència exacta”. Però el problema és que el que no és “exacte” és el temps, i no pas la ciència. I potser no s’explica prou que qualsevol previsió feta amb els complexos models disponibles només és una probabilitat i que totes les ciències, fins i tot les més exactes, treballen amb probabilitats.
De manera que, amb dades a la mà, s’ha pogut comprovar que, efectivament, de gener a agost ha plogut menys que el 1965. La sequera no ha provocat estats d’alarma perquè les reserves als pantans no són dolentes, atès que les precipitacions van ser altes l’any passat, també a Terrassa. Però d’aquí a finals d’any pot passar de tot. I és propi del temps manifestar-se amb situacions excepcionals: ventades, tempestes, nevades… que s’imposen davant de totes les nostres capacitats tecnològiques de previsió i control.
La majoria de refranys també pretenen fer previsions. Però, amb humilitat, finalment reconeixen que “del temps i de la guerra, qui més hi diu, més erra”.
