Josep Ballbè i Urrit
El més fàcil i oportunista per la meva part seria aprofitar les diferents vacants episcopals a diòcesis catalanes per a tema d’alguna columna.
No és el meu estil. Sí, però, que, aprofitant el santoral del dia, faré una petita reflexió envers com veig l’Església actual.
Avui, commemorem la diada del papa sant Gregori Magne, nascut a Roma l’any 540. Abans d’esdevenir-ho, va ocupar altres càrrecs de prou nivell, on va assolir un prestigi més que notable. El cert, però, és que va assolir la càtedra de sant Pere amb tan sols 50 anys. Què ho fa, ara, que hi hagi tanta dificultat a trobar gent vàlida per ser bisbe? A banda que, amb el sedàs que se’ls demana la jubilació als 75 anys, el tema encara es complica molt i molt més.
Personalment –ho he repetit sovint– crec que l’Església té, sobretot, una assignatura pendent: practicar l’“aggiornamento” preconitzat pel Concili Vaticà II (entre octubre de 1962 i desembre de 1965). És un mot italià que expressa el desig d’actualitzar-se als temps actuals. Quan gairebé han passat 60 anys i els índexs d’assistència als oficis religiosos presenten xifres progressivament minvants, és evident que falla alguna cosa. Aleshores, cal ser agosarat en emetre qualsevol anàlisi en profunditat i establir mesures correctores valentes.
Paral·lelament, afegiria un parell de conceptes en format telegràfic, perquè no disposo de prou espai: delegar –per part de la cúria– alguna tasca concreta en seglars… I manifestar-se de forma més propera i empàtica amb la feligresia, amb un missatge més “ajustat”.
Al rerefons de tot plegat, hi situo una “etiqueta”, la paternitat de la qual correspon al sant d’avui: la forma que va establir per tal que els Sants Pares s’autonomenessin era la de “servent dels servents de Déu”. Pot semblar una frase altisonant. Amaga, tanmateix, un rerefons amb un repte important. Tal com si considerem el llistó de la prova de perxa d’uns jocs olímpics, no resulta fàcil modelar esquena i columna vertebral per ampliar la possibilitat d’anar molt més amunt.
Una altra reflexió d’ell que incideix en temes conductuals i catequètics és que “la Sagrada Escriptura presenta una mena de mirall als ulls de la ment, per tal que s’hi pugui veure la nostra cara interior”. Em pregunto si tal vegada no se’ns fa una crida soterrada al retorn als orígens. Des de la senzillesa de conceptes, cal actuar.
