Josep Ballbè i Urrit
Avui fa justament 20 anys que moria el famós cirurgià sud-africà Christiaan Barnard.
És el primer metge de la història que va dur a terme un trasplantament de cor (3 de desembre de 1967). Un avenç científic que millorà la qualitat de vida humana i cal valorar-lo en justa mesura.
Certament, estem considerant un òrgan humà cabdal. Des que el món és món, a ell se li associen un seguit de virtuts com la sinceritat, l’estima, la compassió, l’agraïment, el perdó, la humilitat i el coratge. Ací, entenc que quadra perfectament una dita de Charles Dickens: “El cor humà és un instrument de moltes cordes. El perfecte coneixedor dels homes les sap fer vibrar totes, com un bon músic”.
La principal funció del cor és bategar a fi que la sang alimenti les cèl·lules de l’organisme. Ampliant el ventall funcional del cor, però, segons Mario Benedetti “si el cor s’avorreix d’estimar no serveix de res”. Els metges, com el propi Barnard, curen. Els mecànics reparen i els artistes et toquen el cor. Concretament allò que en diem la fibra sensible…
Sóc dels qui pensen que hem d’insistir i incidir sovint en aquesta tesi.
No pot pas ser que el món actual transcorri per viaranys de violència, enveja, orgull, odi, afecció desmesurada als béns materials i nul·la empatia envers el proïsme més necessitat.
Al llarg de massa dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Monopolitzar-ho o substreure-ho gairebé tot –a premsa, ràdio i televisió– a una notícia com aquesta fa palès que el món està malalt… I molt més del que pensem.
Ha anul·lat notícies del drama dels refugiats. Dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània. Dels desnonaments. De la guerra a diferents indrets del planeta. Dels problemes laborals i d’atur agreujats per la Covid. De la violència de gènere o d’altre tipus. De la forta tensió psicològica dels professionals del sector sanitari. De les mancances a nivell escolar i educatiu (ara que som a l’inici d’un nou curs escolar)… I el llistat seria interminable!
No aprenem res de la pandèmia. No sabem resoldre les greus desigualtats socials de gent que no arriba a fi de mes i tiba de Càritas i bancs d’aliments.
El ritme que duem/prediquem és insostenible. No sent pas antifutbol, cal posar el cor a la mà, amb un eslògan de Càritas: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguin viure”.
