Salvador Cristau Coll, administrador diocesà de Terrassa
El sant Pare, en la carta “Fratelli tutti”, continua fent esment encara d’alguns espais de foscor que es donen en el nostre temps com la relativització dels drets humans.
És una globalització sense altres sentits que els interessos econòmics, el consumisme que se’n deriva, l’agressivitat que impregna l’ambient que respirem, el flagell de la pandèmia que estem vivint. En aquest sentit ens diu el Papa:
“És veritat que una tragèdia global com la pandèmia de la Covid-19 va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú no se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts.
Per això vaig dir que ‘la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. […] Amb la tempesta, va caure el maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar, i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta beneïda pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans” (núm. 32).
El Papa, però, no es queda en aquesta anàlisi d’un món buit. És quan ens trobem amb la nostra realitat, ben pobra per cert, enmig d’aquesta tempesta, és llavors que descobrim que hi ha una veritat més enllà de les aparences, una veritat que suposa una mirada més enllà i més endins. Aleshores descobrim que és possible l’esperança.
“Convido a l’esperança, que ens parla d’una realitat que està arrelada en la profunditat de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida assolida, d’un mesurar-se amb allò que és gran, que omple el cor i eleva l’esperit cap a coses grans, com ara la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor. […] L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna” (núm. 55).
En el nostre món cerquem vacunes per a la salut del nostre cos, però no creiem possible una vacuna contra els mals del nostre cor i del nostre món. Això vol dir que ens manca l’esperança, moltes dosis d’esperança. La fe, l’esperança i l’amor són la veritable vacuna que necessitem i que Déu posa al nostre abast.
