Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Les professions relacionades tant amb l’ensenyament com amb tenir cura de les persones requereixen unes aptituds i actituds indispensables, no tan sols d’una nota de tall.
La nota reflecteix un saber après en base a l’estudi de llibres, apunts, etc., però no demostra ni el saber fer ni saber estar. Direu: “Això també es pot aprendre”. Bé, el saber fer segur que sí, amb pràctiques i sovint amb moltes pràctiques que, evidentment, han de ser acompanyades, supervisades i amb avaluació continuada (que no vol dir nota, sinó que professor i alumne en facin la valoració a fi i efecte de poder millorar), ja que si les pràctiques són per lliure no acostumen a ser “formatives”. L’experiència i la bona praxi del professional tutor d’elles marcarà i molt els futurs professionals.
També és molt important mantenir una formació continuada un cop acabats els estudis, diguem-ne obligatoris, així com una autoavaluació. Mai un bon professional es pot instal·lar en la comoditat que pot donar la zona de confort pel fet de tenir un títol.
El fet de saber estar ja és una altra cosa. A voltes pot il·lusionar molt uns estudis com poden ser els que tenen a veure amb la salut, ensenyament, entre altres. Però poques vegades, crec, es pensa en el que representa realment ficar-se en una feina en què cada persona que veiem és diferent, que cada reacció davant d’un mateix tema serà tan diferent que sovint ens pot sobtar.
Com va observar i constatar Carl Gustav Jung (1875-1961), reconegut psiquiatre, davant d’un senzill fet com un ou trencat va poder observar les diferents reaccions dels nens que ho veien que podien anar des d’un “mira un ou menys”, fins a “plorar perquè no podria néixer un pollet”, passant entre la primera i la segona expressió reaccions múltiples.
Saber estar és estar preparat per acompanyar amb respecte i delicadesa cada persona siguin quines siguin les seves reaccions, reconduint amb molta cura, si cal dialogar, sobretot escoltar i arribar a pactes sense coaccions, ni xantatges, ni amenaces.
Saber estar és prendre consciència de les necessitats de cada persona i saber-nos adaptar a ella per poder ajudar-la de la manera més professional i humanista possible perquè pugui evolucionar cap a una bona salut integral o holística, no tan sols curar una malaltia o una ferida, sinó que, com diu la definició de salut aprovada per l’OMS (Organització Mundial de la Salut), “salut és un estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”.
En infermeria, d’aquest prendre consciència i adaptar-nos-hi per poder tenir cura, en diem “relació d’ajuda”. A l’Escola Universitària d’Infermeria de Santa Madrona, on vaig estudiar i més endavant també vaig fer classes, es treballava molt aquesta relació d’ajuda, ja que teníem molt clar que, si la relació entre el professional de la salut i la persona que pateix un problema de salut és de confiança, l’evolució cap al benestar es desenvolupa de manera més ràpida, constant i sòlida. El malestar que comporta no “entendre’s” amb els professionals de la salut repercuteix de manera que debilita i empitjora la salut. I no tan sols de la persona que necessita la nostra cura, sinó que el nostre desgast és de tal magnitud que parlem d’estar cremats a la feina o síndrome de Burnout.
Tenir una molt bona nota de tall no garanteix tenir aptituds per afrontar aquesta “relació d’ajuda” tan i tan necessària, ni evitarà la síndrome de Burnout. Per tant abans de començar hauríem de tenir molt clar què ens representarà haver d’estar contínuament adaptant-nos a cada persona que necessiti la nostra atenció, perquè en definitiva és això, atenció personalitzada i empàtica. Sense cremar-nos, ans tot el contrari, aprenent i millorant com a professionals i com a persones cada dia i de cada persona.
Els bombers, professionals que crec que tothom respecta i admira–jo personalment molt i, per la meva professió, els he tractat tant com a companys com també n’he tingut cura quan estava treballant a l’hospital–, passen tota una sèrie de proves per entrar i també un test psicològic. Imagineu els bombers dient: “No estem preparats per apagar aquest foc perquè és massa gran”. Oi que no?
No tothom té la fortalesa per afrontar el foc o altres desastres encara que pugui estar físicament molt ben preparat. També s’ha de tenir una bona preparació i fortalesa mental, puix en salut el mateix no tan sols és necessari saber, i saber fer, i no deixar mai la formació, sinó que a més s’ha de saber estar. Com ja he dit amb empatia i delicadesa sense sortir-ne cremats.
Potser és hora de pensar què fa falta, a més de la nota de tall, per afrontar amb èxit la complexa, però enriquidora (si es fa bé), relació entre personal sanitari-malalts sense cremar-se ni deixar de banda l’atenció empàtica i personalitzada. O com a mi m’agrada dir als meus alumnes: tractar les persones com m’agradaria que em tractessin a mi, tenint en compte en tot moment la seva essència i dignitat.
Estic absolutament convençuda que hi hauria menys professionals que abandonarien o viurien amb la síndrome de Burnout, si abans de començar els estudis fessin unes pràctiques i/o proves d’aptituds i actituds. És més, estic convençuda que alguns s’adonarien de la realitat i canviarien d’estudis espontàniament. Si més no, se’ls podria orientar per mirar quelcom de més adient per les seves aptituds.
No es tracta de discriminar, de cap manera, sinó de facilitar la vida a tots.
