Josep Ballbè i Urrit
L’estrès aclapara massa sovint les nostres vides. Fa 11 anys que moria en Ramon Pàniker i Alemany.
Em sembla oportú treure a col·lació un pensament seu: “El silenci forja el sentit. Ens hem acostumat al brogit arreu, per tal de no aturar-nos a pensar”… Encara afegeixo que serà que no tenim temps! Parlo d’un escriptor, teòleg i filòsof que va tenir cura d’obrir l’entesa i el diàleg amb cultures orientals, allunyant-se d’un freqüent immobilisme en àrees de cúria.
El seu interès en aquest apropament provenia del fet que el seu pare era d’origen hindú. Em xoca profundament, però, el procés evolutiu del seu pensar tot atenent que –després de conèixer Josepmaria Escrivà– es va convertir en membre numerari de l’Opus Dei, d’on va ser expulsat l’any 1966… Abans, s’havia ordenat prevere als 28 anys, tot i que anys més tard es va secularitzar i es va casar.
El seu gran prestigi internacional i la recerca de punts de trobada entre est/oest, cristianisme-budisme-hinduisme o la bipolaritat entre ciència i lletres –entre d’altres temes– el van dur a ser nomenat professor a la prestigiosa Universitat de Harvard.
Llegir-lo comporta un ferm exercici analític, no sempre fàcil. Envoltat de polèmica, pensava molt en ell, a finals de l’any passat, mentre es tramitava l’aprovació de la llei de la eutanàsia. No endebades una de les seves teories apuntava en el sentit que “és tan important el dret a viure com el dret a morir”. Sens dubte ell va ser una de les ments més avançades a l’hora de plantejar el debat d’aquests temes… La qual cosa va motivar que, des de diferents àmbits molt conservadors, li adjudiquessin l’àlies de “teòleg de la dissidència”. És com si mates un gos i et pengen el títol de “mataperros” “in saecula saeculorum”.
Passant per un moment a l’esfera política, goso referir que ens cal gent del seu perfil a molts àmbits de la societat actual. Voler enrocar-se en tesis de formigó armat no permet avançar a l’encontre de punts de contacte i relativa harmonia. En el tema concret de la divisió entre esglésies adscrites a la branca ecumènica, em dol comptar els anys que fa que dura la broma i el poc que s’ha progressat en la matèria. Molt soroll i poques nous! O dit altrament, molta roba i poc sabó.
Som en ple segle XXI i, si no fem per canviar coses, anem enrere. Ens passa tothom al davant. Ens en conscienciem o malament rai!
