Joan Roma i Cunill
No estic gens d’acord amb els que menystenen el grau d’autonomia que tenim, per considerar-lo una simple descentralització o una fórmula per gestionar o administrar, amb molt poca capacitat de govern.
És a dir, de prendre grans decisions, amb plena autonomia o independència. Després de 40 anys d’activitat gestora, administradora i de govern en un petit ajuntament, amb altres experiències en consell comarcal i Diputació, puc assegurar que hi ha ampli camp per recórrer com va demostrar àmpliament el millor gestor que hem tingut, en la persona de Prat de la Riba.
D’entrada, faig una afirmació agosarada, però ben fàcil de comprovar, com és que amb diner les competències s’amplien fins a extrems insospitats. Si agafem qualsevol ajuntament, veurem que, per llei, les competències són mínimes. Simplement obliguen a mantenir serveis tan bàsics i essencials com són els serveis administratius, subministrament d’aigua, sanejament, cementiri i poques coses més. Creixen en funció del nombre d’habitants, però queden molt lluny del que realment ofereixen els ajuntaments, ben gestionats.
Des de l’any 1979, en què els municipis van recuperar la democràcia, la realitat municipal ha canviat totalment. De passar a vegetar, o simplement resoldre els temes més elementals, a poc a poc, van anar ampliant i multiplicant serveis, fins a extrems mai imaginats. Ara, seria impensable perdre bona part del que s’ha assumit.
Doncs bé, si la gestió ha estat eficient, l’administració, austera, i s’han aprofitat totes les ocasions, un ajuntament qualsevol ha saltat molt més enllà de les competències que li són pròpies. Ho podem veure en qualsevol dels àmbits que toquen.
Posem per cas, serveis socials. Les competències són mínimes, en canvi les realitats són infinites. Un ajuntament pot tenir tants tècnics socials com el pressupost li permeti, reforçats per treballadors/es familiars, facilitar servei de teleassistència, portar àpats a domicili a preus molt reduïts, disposar de casal de la gent gran, amb serveis varis de podologia, perruqueria, psicologia, etc.
En ensenyament, res prohibeix crear llar d’infants, escoles de música, aules de reforç, menjadors escolars, beques esportives, de lleure, casals, activitats culturals , pedagògiques, etc.
En esports, l’oferta municipal pot ser igualment àmplia i diversa, amb tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis, que res tenen a veure amb les autèntiques competències, contemplades en les lleis vigents.
Què vull dir amb això? Doncs que el que val per a un ajuntament val per a la Generalitat. Tenim l’administració autonòmica arruïnada, amb un deute astronòmic, proper als 80.000 milions, i un endeutament total, de manera que no pot recórrer a contractar cap crèdit. Depèn en tot i per a tot del govern central. Per què hem arribat fins aquí? Per un doble camí. El d’un sistema inadequat de finançament, és cert, però molt especialment per una gestió/administració de recursos desastrosa.
Conec molt bé les administracions, i puc assegurar que la de la Generalitat és una de les més ineficients, per no dir una altra cosa. S’ha anat ampliant, multiplicant i mimetitzant amb la de l’administració central, fins a esdevenir una maquinària feixuga, mal organitzada i profundament gastadora. És lògic trobar-se en la situació actual, i tenir molt poc marge de maniobra, oimés si cap dels governs passats ni presents gosa agafar les tisores i fer retallades importants, en tot el que és dispensable. Tenim un gran nombre d’entitats, organismes i institucions prescindibles. Si algú s’atreveix a retallar, podrà emprendre el camí cap a una gestió/administració eficient. I si esdevé eficient podrà ampliar competències, siguin directes, siguin indirectes.
Repeteixo, amb diner suficient, les competències no es donen, s’agafen. És el que hem fet els alcaldes, al capdavant dels nostres ajuntaments. No han calgut convenis bilaterals, ni debats parlamentaris, hem ampliat competències, perquè ens les hem pagat. Ja està. I he de dir que en molts casos en contra de la Generalitat que hi ha posat pegues, obstacles o com li vulgueu dir.
Per això, torno al títol de l’article. Si els governants tenen la gestió com a repte, segur que ampliaran serveis i competències. Igual de cert és que, si es conformen amb el que tenen i es dediquen a plorar i fer-se les víctimes, no aniran enlloc. Esperaran solucions com qui espera la pluja. És millor pensar com regar i anar a buscar aigua, que esperar una solució miraculosa. Tot el contrari del que fa el govern de la Generalitat.
