Josep Ballbè i Urrit
En els darrers anys, algun amic meu m’ha retret la “publi” que li solc fer, sovint, a l’obra salesiana.
Ves per on, avui taparé boques: el calendari ens marca la diada de sant Josep de Calassanç, fundador de l’orde de les Escoles Pies, allò que, pels nostres verals, tothom coneix com a “Can Colapi”. Va projectar la seva vida envers la infància més desvalguda, per tal d’imbuir-los amb un hàlit d’educació cristiana.
Som davant d’un capellà/pedagog del segle XVI, nascut a la província d’Osca. Se li reconeix el mèrit d’haver fundat la primera escola cristiana popular a tot Europa (l’any 1597, a Roma). Allí, l’assistència era voluntària. Vint anys després, tanmateix, ja atenia uns 1.500 infants. En una època on l’educació era privilegi de les classes benestants, va reivindicar un dret a l’abast de tothom. Justament per això, fa 73 anys que el papa Pius XII el va declarar patró mundial de les escoles catòliques, juntament amb sant Joan Baptista de la Salle.
Ordenat prevere als 25 anys (l’any 1583), es va traslladar a Roma per ampliar estudis. Als anys de ser-hi, una riuada salvatge del riu Tíber va provocar més de 2.000 morts. En aquell moment, ja va palesar el seu tarannà voluntari per ajudar els afectats a refer la seva vida. Anant d’ací cap allà, va copsar la necessitat educativa de la mainada. Un cop plantejat el tema a les autoritats civils i eclesiàstiques, tothom li va girar l’esquena… Però ell no es va acovardir ni desanimar. Ans al contrari, va projectar més rauxa en la seva convicció i va aconseguir la cessió d’una vella sagristia en una barriada molt humil de la vila. En aquell indret, va encetar el que va batejar com a “Escola Pia”… Pidolant per tot arreu, va engrescar altres mestres en el repte que duia al cap: organitzar aules amb un nombre d’alumnes prou elevat per docent.
Sent amic de Galileu Galilei, va adreçar alguns dels seus col·legues a imbuir-se de temes matemàtics i científics amb ell. Cal remarcar que, en els darrers cinc anys de vida del científic –plenament cec–, va disposar –com a secretari– d’un escolapi que li va facilitar Josep de Calassanç.
Queda clar que el prestigi i el nivell pedagògic de “Can Colapi” és fora de tot dubte. Entenc com a necessari retre un reconeixement més que merescut a la tasca impagable que duen a terme a casa nostra de fa gairebé 160 anys. Són molts els alumnes que han passat per les seves instal·lacions i tots ells duen un segell identificatiu molt bo.
