RoSa FERRER, Professora d’infermeria
Les paraules que acabo de llegir avui dites pel conseller de Salut, Dr. Argimon, són el que mai hagués pensat llegir o sentir d’un professional de la salut.
Tinc una barreja de sentiments que van des de la tristesa fins a la total indignació passant per la vergonya pel sol fet de ser de la professió. Després de vaticinar una sisena onada, acaba dient això: “Quan passi la Covid, tindrem un repunt de mortalitat de càncer i de malalties cardiovasculars. Confiem que serà passatger i no tindrà una durada llarga, però l’esperem”. Sí senyor conseller, després de la Covid moriran tots aquells desterrats del sistema sanitari per l’epidèmia, és a dir, aquells que podien ser diagnosticats i tractats a temps per superar la seva malaltia varen ser descartats per, essencialment, no tenir Covid, i és que en aquest món tan avançat, amb tants i tants protocols que durant quasi dos anys no s’han atès correctament, malalties tan vulgars com poden ser les cardíaques o les oncològiques i d’altres que vostè no anomena perquè en principi no se’n mor un, però que poden deixar seqüeles, donen mala qualitat de vida; però està clar que en aquest món tan summament avançat, en què en plena pandèmia alguns aplaudeixen capricis absolutament nocius i banals de quatre que se’ls poden pagar, els que no tenen Covid o diners no són res!, el que esperem, com vostè, és que no tingui una llarga durada, el que ja no sé és si el camí per arribar al “repunt” se’ls farà molt llarg i massa dur, ja que veure’t rebotat sense opció a una visita, intervenció o el que faci falta, si no és pagant per la privada (com si no paguéssim la pública, i molt!), quan et trobes malament, es fa molt llarg, dur i trist, tant per al qui ho pateix com per al seu entorn, i la impotència acaba ofegant.
Necessito parar d’escriure una mica per rebaixar la indignació i poder escriure amb temprança, que no vol dir pas callant.
Bé, segueixo, i segueixo amb una pregunta que ja vaig fer en aquesta columna fa unes setmanes, de veritat pensen que de sobte tan sols hi ha una malaltia al món?, i les persones que tenen una malaltia han de ser discriminades si no és Covid? Ah! Em ve al cap una altra, els retornaran els diners tant de pagament de la Seguretat Social com els que hagin hagut de pagar a la privada, si ho han pogut afrontar, per poder afrontar els seus problemes absolutament reals de salut? En l’article titulat: “Recordar la història en el camp de la salut”, deia: “Per epidèmies que vinguin i per importants que siguin, no desapareixen les altres malalties que han de ser igualment tractades, perquè el cas és que no hi ha malalties sinó malalts”, i continuo creient el mateix, és per això que no puc entendre ni acceptar que no “hi hagi lloc” per a les persones amb malalties que no sigui la Covid!
Quina sort tenim que “ho esperin”, ens quedem molt més tranquils sabent que aquestes morts no els sorprendran, vaja, que així no serem culpables del seu patiment, la “plebe” ho agraeix.
Qui els dirà a la cara, a ells o a la família, que no se’ls va tractar perquè la seva malaltia no era tan important com la Covid, algú m’ho pot dir?, perquè jo no sé com mirar les cares de patiment i dir tranquil·lament: “Era impossible atendre’ls, ja que hi havia una epidèmia”. Ah! Per una altra vegada recordin que les epidèmies/pandèmies són cícliques i que cada any n’hi ha, que no els torni a agafar fora de joc!
Recordo el protocol de l’Hospital del Mar quan era l’hospital d’infecciosos als anys setanta i n’haurien d’aprendre, i molt!
No teníem grans avenços, però sí que estava molt clar com actuar sense deixar ningú de banda, llàstima que vostès no ho recordin, o no els interessa, francament no sé què és més trist. Fa un parell de setmanes el Dr. Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, responia, entre altres coses, a aquesta pregunta davant d’aquesta pregunta: “Què proposa la seva candidatura?”. “Principalment, iniciatives molt específiques i pensades per reconèixer i protegir el benestar emocional dels metges, això és prioritari (per als pacients que han d’atendre també, no ho dubtin!). És urgent abordar la figura del metge del futur: necessitem més que mai adoptar la medicina personalitzada i el big data i fer professionals més empàtics i que tinguin molta formació en bioètica. Això últim ha quedat molt clar en el moment més àlgid de la pandèmia o ara amb el desplegament de la llei de l’eutanàsia.” Sí, Dr. Padrós, té tota la raó, llàstima que fins ara no se n’hagin adonat, quan de patiment haurien estalviat. Que també els ensenyin a parlar en públic, que també els farà servei, a ells i a la gent que necessita professionals ben formats i sobretot humans.
Dr. Argimon, com podem mirar a la cara les persones amb malalties greus que no han estat ateses?, i els familiars que han vist com morien sense haver estat ni diagnosticats?, com explicarem als fills, família, aquest abandó?, com pretenem que confiïn en el sistema de salut que els va abandonar?
Podria seguir fent preguntes, en tinc unes quantes, ara bé, sincerament em conformaria rebre resposta a les que he plantejat, cosa que, malauradament, no crec que passi mai.
Si algú pensa que sóc dura escrivint, tan sols cal que es posi en el lloc de les persones que ja no podran tornar a abraçar els seus éssers estimats per manca d’atenció.