Josep Ballbè i Urrit
El rovell de l’ou de la vila de Terrassa és la plaça Vella. Ha tingut molts noms al llarg de la història.
A la primeria, s’anomenava “la plaça”, perquè tan sols n’hi havia una. Estic parlant de l’any 1877, en el qual el rei Alfons XII li concedí el títol de ciutat. Quina casualitat que, aquell mateix any, nasqués la “missing” caixa d’estalvis local!
Durant anys, des de l’època medieval, va ser escenari del tradicional mercat de queviures. Allí, pagesos, carnissers, peixaters i venedors de productes alimentaris instal·laven parades –a l’aire lliure– des de l’albada fins al migdia. D’acord amb això, l’expressió “vaig a plaça” guarda relació amb anar al mercat: se celebrava a la plaça major.
L’any 1920, va esdevenir la plaça de la Constitució (en honor a la famosa “Pepa” gaditana de 1812). Fins que, quan es va dur el mercat a la plaça Nova (any 1908-Mercat de la Independència), va passar a dir-se plaça Vella. L’Ajuntament va optar per enderrocar l’antic hospital del tram final del raval de Montserrat per bastir-hi un edifici que fes les funcions de mercat (i no precisament a l’aire lliure). Es va triar l’afegitó “de la independència”, en commemoració del centenari de la Guerra del Francès. Evidentment, no té pas res a veure l’actual plaça Nova (al Vapor Gran) amb el raval de Montserrat.
Seguidament, va prendre el nom de plaça d’Espanya, per reial decret, fins que, el 14 d’abril de 1931, es proclamava la República i se la batejava amb aquest nom. Després de la revolta franquista, es va alternar la dupla entre “Espanya” o “Plaça Major”… Fins que, amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, es ressituà el títol de plaça Vella (1979). Totes les generacions hi hem passat estones de tertúlia, xerinola, gresca i jornades castelleres i/o passejades.
Abans de cloure la columna –i per posar-hi un bri de sornegueria o conya– diré que, en àmbits col·loquials de l’extraradi, encara li van engaltar un altre “àlies” ben significatiu: “plaza de los pijos”… Si més no pel contrast, picabaralla, gelosia o com es vulgui dir entre els residents de barriades allunyades del centre i allò que algú qualificaria com a “suburbis de la metròpoli”. Plantejo aquest “penjoll” amb el màxim respecte. Àdhuc amb la intenció d’acoblar-hi “més pa que formatge”. En tot cas, visca la diversitat cultural, idiomàtica, social i de tot tipus ! I tant…, sense oblidar la plaça del Sant Esperit!
