Rosa Ferrer, Professora d’infermeria
El què explico és un fet real que va passar al meu entorn proper quan jo era petita i que endebades el recordo per tenir present què vol dir realment la paraula cuidar. I és del tot pertinent en temps de pandèmia
Tenien galliner amb gall i gallines. Era petit, però recollien els ous cada dia. De tant en tant, les gallines covaven els ous i naixien els pollets. Aquell any havien covat tard i quan van néixer feia fred. Perquè no els matés el fred, la persona que cuidava dels animals va posar els pollets en un cabasset de vímec amb una base de palla i cotó fluix i els va entrar a la cuina, ja que era el lloc més calent de la casa gràcies a la cuina econòmica. Us recordo que no sempre hi ha hagut calefacció a les cases.
Doncs bé, ja tenim els pollets protegits del fred!
L’endemà, aquesta persona havia de sortir i li va dir a un altre membre de la família que vigilés de no deixar oberta la porta de la cuina que donava al pati perquè als pollets no els passés aire fred. No et preocupis, que els cuidaré, li va contestar.
Quan va tornar a casa li va estranyar no sentir piular els pollets i en entrar a la cuina no els va veure. On són els pollets?, va preguntar. Tranquil·la que he tingut molta cura d’ells i estan ben calentons!, On els has portat? Mira, com que he entrat i sortit diverses vegades al pati, he pensat què acabarien passant fred i com que la cuina econòmica està calentona, els he posat al forn.
I tant que estaven calentons! I tots morts! Cuina calentona, porta del forn tancada, res d’oxigen…, una perfecta combinació.
Va plorar molt i molt en veure’ls morts, perquè ella tan sols volia cuidar-los molt i molt bé.
Endebades, no pensem que amb la dèria de cuidar molt i molt bé acabem anul·lant i ofegant a la persona de la qual volem tenir cura i, penso que és quelcom que està passant ara amb aquesta pandèmia, en la que volem sobreprotegir persones sense donar l’opció que puguin donar la seva opinió. I és que, les persones grans són grans, però no beneites i tenen dret a dir com, dins de les normatives sanitàries de l’epidèmia, volen afrontar-la, si aïllades a l’habitació, si sortint al pati, terrassa o al carrer, si volen evitar contactes o no. Elles tenen tot el dret a decidir o en el cas de ser depenent aquest dret el té el seu tutor legal. En aquest sentit, penso que nosaltres, el personal sanitari, tenim el deure de respectar-les, tenint molt present els quatre pilars bàsics de la bioètica.
Els quatre pilars de la bioètica
Aquests són els quatre pilars bàsics de la bioètica. 1. Beneficència: fer el màxim bé possible. respectant l’autonomia de la persona. 2. No Maleficència: no causar cap mal de manera intencionada. 3. Autonomia: és la capacitat i el dret de l’ésser humà de prendre lliurament i responsablement les seves decisions. 4. Justícia: tractar a tothom amb la mateixa consideració i respecte.
Si us plau, escolteu la veu de la gent gran. Han viscut tota una vida i tenen tot el dret a decidir. Ja fa més d’un any que vivim la pandèmia i continuo sentint les mateixes paraules: “Fa dies que no el/la podem veure”, “Es troba molt sol/a”, “Troba a faltar el contacte i nosaltres també”. A qui li agrada morir sol/a?, Com se sent la família quan no s’han pogut acomiadar dignament?
Entenc que es vulgui protegir a les persones vulnerables. Ara bé, qui és vulnerable?, un nounat?, sí, ni pot expressar allò que vol i tampoc no ho sap. No té, en aquest sentit, cap experiència; ni pot tenir cura d’ell mateix.
Quan parlem d’una persona gran, la situació és radicalment diferent, puix depèn completament d’ella mateixa, en el ben entès que no hi hagi una afectació mental. El fet de tenir anys no té per què ser signe de vulnerabilitat, sinó d’experiència. En aquest sentit, cal preservar la seva dignitat i individualitat.
Quan una persona se’n va a viure a una residència, una de les coses que més la fa patir és la pèrdua de llibertat. És clarament una de les angoixes més verbalitzades. I ara, com a conseqüència de la situació d’emergència sanitària, l’han perdut totalment. Deixeu que siguin ells qui decideixin amb tota la informació però sense amenaces ni xantatges de cap mena.
Ni angoixa ni tristesa
I si cal posar-ho per escrit i signat, doncs endavant, fem-ho. Però hem de lluitar entre tots perquè no hagin de viure ni amb angoixa ni amb tristesa. Ningú no es mereix viure d’aquesta manera. Prou que hi van viure durant la guerra i la postguerra. I sobretot, intentem per tots els mitjans que no hagin de morir en soledat. No ho mereixen. De fet, ningú no mereix una cosa com aquesta.
A vosaltres, els que no viviu en una residència, us agradaria que decidissin per vosaltres? A mi no. Tinc absolutament clar que no vull morir ofegada com varen morir, per l’afany de sobreprotecció, aquells pollets dels que us parlava al principi.
