Llaurar la terra del futur d’una ciutat és tasca lenta i farragosa, moltes vegades ingrata en el present, subjecta a vaivens, a trobades i desacords polítics i a la disponibilitat de les arques públiques i privades. Però Terrassa es fa, s’ha fet, a cops grans i altres de lleus, a penes una esgarrapada sumada a unes altres; ha estat cisellada per moltes mans en treball de dècades i segles. Tot això que veus ara era camp, i tot això eren fàbriques, diuen molts adults als seus fills o els seus néts. Signe de perpetuïtat del record i d’inclinació a un lloc que hem vist transformar-se molt en tot just quatre dècades. El moment actual suggereix també pensar en un punt d’inflexió, amb moltes obres, unes de poc format, unes altres de perspectiva històrica. Al barri del Segle XX, paradigma de cohabitació no sempre fàcil entre habitatges i naus industrials, es construeixen espais nous, i davant de Poble Nou obre els ulls un nou sector de prolongada gestació. No està malament per a uns temps convulsos en els quals, malgrat tot, Terrassa continua creixent cap a dintre i cap a fora. I tot allò que era camp o era vella indústria s’enfonsa poc a poc en el temps de la nostàlgia.
