Joan Carles Folia – Coach Advance Life
“Donde dije digo, digo Diego”. Aquesta és una de les expressions castellanes que s’utilitzen per posar de rellevància la importància que té la paraula donada.
En català diem “ara diu blat, ara diu ordi” o també “Tant diu barretina vermella com vermella barretina”. Totes elles fan referència en aquestes persones que són capaces de canviar les seves afirmacions en funció dels interessos individuals que els mouen. El meu avi m’explicava que uns quants anys enrere, abans que s’oficialitzessin els tractes mitjançant un contracte, se li donava molt més valor a una bona encaixada de mans o un acord de paraula. N’hi havia prou en forjar compromisos amb una bona abraçada i una mirada als ulls acompanyada d’unes paraules de ratificació. Els centurions romans s’agafaven de les mans allargant la lligada per sobre del canell, absorbint tot l’avantbraç per refermar la seva entrega total en la batalla i els vikings quan un del grup mentia a la resta de companys era expulsat immediatament sinó cremat.
El compromís que existeix entre les persones humanes, el vincle, sempre hauria de ser més potent i més fort que no pas el paper que ho suporta tot. No vull semblar ingenu i sé positivament que el nivell de transaccions i acords que el segle XXI imposa necessita d’una validació oficial, jurídica i ètica que sigui capaç de situar les coses en els termes de rigor i justícia que la realitat exigeix. Però jo torno a apel•lar a la condició humana, a la que ens ha fet diferents a la resta de les espècies del planeta. Necessito creure que la paraula donada, la mirada fixa als ulls i l’encaixada de mans són signes de confiança, entesa, obligació i complicitat, em nego tot i les decepcions, a creure que tot ha de venir regulat negre sobre blanc. La individualitat i l’interès particular que la societat actual ha desenvolupat, ha anat en contra d’aquests costums ancestrals. Moltes son les cultures que han confiat en la paraula per poder avançar, transmeten tots aquells elements que han estat bàsics per a la seva subsistència. Confiar en els membres del col•lectiu, de la manada, fa perdurar l’espècie dins del propi caos que la natura expressa. Sentir-nos partícips del bé comú ens empodera com a grup per poder afrontar nous reptes de futur.
Els lligams
Tot i les contradiccions i enrevessades de la gent per assolir els seus objectius individuals i satisfer els seus egos, necessitem continuar apropant-nos als llaços de la vida conjunta, basada en la certesa i el convenciment que allò que ens aproxima és la paraula donada, la fermesa del pacte i la fortalesa del lligam. Siguem els nostres propis notaris i donem testimoni de la nostra vàlua fent allò que diem i no distorsionem la realitat donant pas, només, a les nostres ambicions. Cal ser valent davant l’argument esgrimit per defensar territori, cal saber encaixar i amb l’anàlisi pertinent, saber mantenir la posició inicial malgrat les vicissituds que això pot comportar. Ser lliure i cavaller davant el món. Una vegada li van preguntar al més vell d’una tribu africana perquè ell mai va canviar d’opinió davant les decisions que havia de prendre i va contestar: “segurament em recordaran per haver-me equivocat moltes vegades, però sempre des de la meva integritat. Rectificar és de savis però si en aquesta rectificació hi ha implícita una distorsió del vincle cal estar preparat per acollir la covardia”.
