Josep Ballbè i Urrit
El 29 de desembre passat, s’acomplien 850 anys del seu martiri. Fou un bisbe de Canterbury, del segle XII. La Covid va impedir la celebració d’un acte commemoratiu a Terrassa.
És ara que m’ho faig venir bé, intentant bastir una columna, on pretenc ressaltar l’esplendor del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere. Quin lligam pot tenir amb nosaltres aquest personatge? Tot seguit trauré el lector de dubtes.
En bona part gràcies a la reforma fastuosa i impecable que s’hi va dur a terme -fa ben pocs anys, amb fons europeus- es destaparen unes pintures antigues (al fresc), referides a la mort d’aquest personatge.
Havien estat redescobertes l’any 1917. Just després de retirar el retaule barroc que amagava el mur que les va ocultar uns 300 anys. De tot plegat, se n’han desenvolupat diferents trobades i estudis d’erudits en la matèria…Com ara les “Jornades d’art i patrimoni” (octubre de 2016), a la pròpia Seu d’Ègara.
Potser gràcies a la gairebé segura presència -a la comunitat egarenca- d’algun canonge d’ascendència anglonormanda, es podria explicar la troballa. Cal remarcar que el rei Enric VIII tingué cura -a mitjan segle XVI- de destruir sistemàticament qualsevol record del sant, assassinat per un dels seus predecessors.
Al cap i a la fi, no deixa d’ésser un exemple del sistema d’adoctrinament en aquella època de les acaballes del segle XVII. Dins d’aquest embolcall, el bon amic Antoni López Massó ha gosat bastir una novel·la prou interessant sobre tot plegat: “El mestre pintor de Santa Maria d’Ègara” (editorial OmniaBooks). Combinant de manera precisa història i una part de ficció, ens endinsa en la trama de creació d’aquesta pintura emblemàtica. En recomano la seva lectura, que ens mena a l’embrió de l’església de Santa Maria, edificada damunt les restes de l’antiga catedral d’Ègara, al segle V.
El primer bisbat local es constituí sobre l’any 450 i es perllongà, en el temps, fins a la invasió sarraïna del segle VIII. Són paraules majors!
Qualsevol repte personal imaginatiu -com el d’aquesta novel·la de n’Antoni- esdevé excusa idònia per posar a l’abast de tothom la riquesa immensa del patrimoni cultural dels nostres verals.
No pot ésser que encara hi hagi egarencs que no s’han deixat caure per allí.
