Josep Ballbè i Urrit
Per fer tard, no cal córrer. La impuntualitat, al meu entendre, és una absoluta manca de respecte envers la persona que espera.
No hi ha excuses vàlides que la justifiquin. Cal preveure anticipadament qualsevol detall que hagi de capgirar agenda o esquemes. Adormir-se, el trànsit, no saber autoprogramar-se el temps, una mala meteorologia o qualsevol altre detall mai no
permeten trobar una sola raó que avali el retard. Un avió, tren o bus no fa per esperar-nos. A la feina, si no t’ajustes a horari, et penalitzen.
L’origen de l’expressió del títol reprova aquells que arribaven a l’església quan la missa ja havia començat. O potser encara pitjor, quan ja havia acabat. A partir d’ací, intento tenir ben clar que la vida i el temps són els millors mestres: ella ens ensenya a aprofitar el temps… I ell ens ajuda a valorar la vida en justa mesura.
Què significa aquesta expressió per a la jovenalla que mata els minuts ballant o bevent -en horari nocturn- dessota el nyigo-nyigo musical de timbals eixordadors en bars musicals i discoteques? És virtut poc valorada al nostre entorn la de presentar-se als llocs a l’hora indicada (en punt). És a dir, ni abans ni després. Llavors, si et fan esperar, encara et trobes gent que cerca tres peus al gat i se les empesca per criticar fins i tot que qualsevol acte, xerrada, reunió o concert comenci “on time”. La mal pretesa cortesia d’atorgar cinc minuts de marge esdevé una mala praxi. Una bajanada en tota regla. Una manca d’ètica envers els qui han arribat a l’hora. L’ús del nostre temps té molta més importància de la que sovint li donem. Perdre’l, dit altrament, no rendibilitzar-lo no s’adreça tan sols al personal actiu laboralment. Tot aquell que està jubilat ha de qüestionar-se el tema, posant un rebló al nucli del propi cervell: l’autoconvenciment que el temps és or. En aquesta conjuntura insisteixo a fer voluntariats. Personalment, sempre m’he considerat un fanàtic de la puntualitat.
Des que el món és món, he arribat a creure que qui no és capaç d’ajustar-se amb la minúcia del temps no pot ésser persona de fiar. Si, en una cosa tan simple, no dóna la talla, difícilment s’esforçarà en fites de més nivell i envergadura… És clar que hi ha qui arriba a l’hora i, després, no s’assabenta -de la missa- la meitat. A la vinya del Senyor, hi ha de tot… i força.
