Josep Ballbè i Urrit
La seva història es remunta a principis del segle IX. Un ermità anomenat Pelai descobria la tomba de l’apòstol.
Aquest punt on, anys més tard, s’assentaria la ciutat de Santiago de Compostel·la va esdevenir punt de pelegrinatge de tot el continent. Tothom volia venerar les seves relíquies. Alhora, va néixer la infraestructura que embolcalla el seu entorn: fondes, esglésies, hospitals i petits poblets.
Des de llavors fins al segle XIV, només podem dir que va decaure la flama per culpa dels conflictes bèl·lics. Tot i així, a les acaballes del XIX, el papa Lleó XIII confirmava l’autenticitat de les despulles. Aquest fet revifà l’essència del camí. A partir de tot plegat, l’esclat es produí en ple segle XX: sobretot arran de rerefons espirituals, turístics, culturals i de senderisme… Amb la “cirereta” d’ésser declarat “patrimoni immaterial de la humanitat” per la Unesco.
Demà, s’escau la diada del sant. Mantinc una forta emoció interior: repassar/somiar les vivències al llarg dels 4 anys que vaig poder fer aquest pelegrinatge sencer (en la vessant del “camí francès”). Tal dia com avui, fa 5 anys, arribava a la meta i “m’ensorrava” plorant, per una barreja de sentiments i altres pensaments.
Fa uns mesos, un amic m’ha proposat refer-lo. No em desagradaria, tot i que potser voldria entomar la “ruta del nord” (des d’Irun, per la costa del Cantàbric). Si més no, per gaudir de paisatges nous.
En un any atípic –per la Covid– el suggereixo com a opció de vacances “diferents”. No cal fixar el repte de cloure’l. Podem marcar algunes etapes, reprenent-ne la resta els propers anys. Ningú no se’n penedirà. Cadascú trobarà un motiu que esperoni el seu esperit.
Que no se’m titlli de centralista dient que som davant d’un sant poc arrelat al Principat! Val a dir que alguns europeus que triaven la “ruta catalana” solien passar per Camprodon, Ripoll, Vic, Sant Cugat, Montserrat, Cervera i Lleida. Des de les terres de ponent, anaven fins a Saragossa i Logronyo, per empalmar amb la ruta “francesa”.
En tancar la meva columna diària, penso en un nou amic, que em segueix. Espero que avui no em retregui cap vessant “litúrgica” en el nucli del contingut. Només em sedueix i guia el desig d’esperonar tots aquells que puguin estar-ne dubtosos i informar/animar els que no ho sabien. Bon camí, pelegrí!
