Joan Roma i Cunill
Fa poques setmanes un estudi de la Universitat de Lleida sobre el despoblament a Catalunya ha posat de nou sobre la taula aquest fenomen.
Poques coses noves es poden veure en aquest estudi, per als qui vivim i patim el despoblament, però ha servit per tornar-ne a parlar. Si només ens quedem a parlar-ne, malament, perquè no solucionarem res. La qüestió és buscar-hi solucions.
I les solucions només poden venir de canvis radicals, en tot el relacionat amb l’“España vaciada” de la qual tot l’interior de Catalunya forma part. Així, doncs, sense un plantejament de conjunt, la situació no canviarà. Són massa anys de governar d’esquena al món rural, que uns simples retocs no serviran per a res més que maquillatge postís.
L’estudi esmentat parla de 200 municipis en situació greu de despoblament, propers al límit de supervivència. Queda curt. Sense accions decidides, hauríem de parlar del doble. I és que, de 947 municipis que té Catalunya, prop de 600 es troben en situació de pèrdua sostinguda d’activitat i, de rebot, d’habitants. Tenim un país totalment desequilibrat, amb un immens cap a BCN i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud. La resta suposa un immens rerepaís en procés de buidatge, amb unes simples taques, en algunes caps de comarca que resisteixen com poden.
Revertir aquesta situació suposaria canvis substancials en tota la planificació del país. No veig el govern de la Generalitat, en aquest repte. Respecte al govern central, veig bona predisposició, posant en la seva agenda el repte demogràfic i canvis importants a nivell de polítiques interministerials. Cal esperar i veure, però tinc estudis i propostes que van en la bona direcció.
Ara bé, el primer canvi radical és de concepte de país. Aquí portem anys, decennis, per no dir segles, queixant-nos del centralisme madrileny, però no volem reconèixer el gran centralisme barceloní. No de Barcelona, sinó del nostre govern. Estic fart de sentir que “ per quatre gats, no cal…”de determinades inversions, determinats serveis, equipaments, infraestructures, polítiques sectorials…
Mireu, si repassem una mica com està l’immens rerepaís, veurem deficiències tan greus com ara mateix tenir la majoria de CAP (centres d’atenció primària-sanitària) tancats o amb serveis mínims d’un dia a la setmana. El que dic per als CAP vull dir-ho per als consultoris mèdics municipals. Serveis de correus, sota mínims. Carències enormes en matèria de transport públic (si és que existeix), carreteres en pèssimes condicions, camins rurals deixats de la mà de Déu, tancament de totes les oficines bancàries i fins i tot dels caixers automàtics, deficiències habituals i estructurals en matèria de cobertura de telefonia mòbil, ridícules prestacions en rapidesa i capacitats de les xarxes telemàtiques, escoles en procés de desmantellament, sector primari (pagesos i ramaders, a la seva sort), manca de polítiques de compensació de desigualtats per fer-les viables.
En la meva segona pàtria (Suïssa) van assumir la lluita contra els desequilibris territorials, cent anys enrere, amb una priorització de tots els ministeris per arrelar la gent al país. Allà no es fa res que no tingui en compte com es compensen les desigualtats entre el món urbà i el rural, de manera que la decisió de quedar-se té un lloc preferent en l’opció de les velles i noves generacions. El nombre d’accions compensatòries és immens i ningú del món rural es considera desprotegit o menystingut per les seves administracions.
Aquí, som clarament ciutadans de segona. I els de primera no s’adonen que l’abandonament del pati de darrere que suposa el món rural els perjudicarà molt. Sortir de la ciutat per anar a qualsevol poble i no trobar-hi activitat, ni serveis ni equipaments li suposarà una baixada brutal de la seva qualitat de vida.
Pertoca, doncs, canviar planificacions i prioritats, aplegant el món rural en les grans accions de país. I no amb decisions de taula de despatx de ciutat, sinó implicant directament els que som i vivim en el món rural. Ja som prou grandets per aportar i decidir quin ha de ser el nostre futur, i no volem sentir mai més que “ per quatre gats, no cal fer grans coses”. Estem lluny, molt lluny, de fer-ho realitat. Però el desequilibri és tan gran, i greu, que algun dia, no gaire llunyà, algú en prendrà consciència i veurà que toca posar-s’hi amb cos i ànima.
