JOSEP BALLBÉ I URRIT
Crec que el passeig del Vint-i-dos de juliol és la via urbana local més llarga. Val la pena donar a conèixer –a molts despistats– l’origen d’aquest nom del nomenclàtor de carrers.
Aquella data (el 1872), uns 600 carlins liderats pel general Joan Castells van arribar a l’estació del Nord, en un tren segrestat, de matinada, a la riera de Gaià. Volien recaptar l’“impost revolucionari” de la vila a l’esforç de la tercera guerra carlina. El poble s’hi va negar: en l’assalt a l’Ajuntament, van obtenir un botí de 600 pessetes, perdent els assaltants set homes i els defensors, dos.
Recordar i transmetre la història a generacions futures garanteix que no caigui en l’oblit. Cal conservar l’essència de les nostres arrels, com a motor/empenta de cara al futur. Donar sentit al que es va batejar com a “terrassenquisme” es fa a partir de petits detalls com aquest. Amb el nom del passeig, es ret un homenatge als egarencs que van intervenir en aquells fets. Acabava d’abdicar el rei Amadeu I i, en la regència, una trepa de brètols volien fer de les seves. Mai més! Es van dividir en dues columnes. Una va baixar pel carrer del Nord. L’altra, pel del Mas Adei.
Els vilatans es van organitzar –tancats a casa seva– i van fer dringar les campanes, a sometent. En Jaume Jover i Marquet, de 46 anys, era treballant de forner a l’obrador del carrer dels Gavatxons. En sentir les campanes, va agafar una arma i va demanar ajut a l’amic Valentí Alagorda i Mas.
Tot seguit, van enfilar cap al Raval. Volien defensar els diners i van ser rebuts a trets de trabuc.
En Marcet va morir a l’acte i en Valentí va resultar malferit, i perdé la vida el 16 d’agost, als 39 anys.
La resta de sometents es van implicar en la batussa, foragitant els invasors per les teulades. Van fugir –cames ajudeu-me!– al mateix tren en què havien arribat. Des de llavors, durant molt temps, es commemorava la diada amb una processó pública fins al cementiri de Can Torrella, a fer una ofrena floral. Allí, encara s’hi conserva un monument bastit en record d’aquesta data victoriosa i tràgica.
D’una manera o altra, vull recordar la famosa expressió que diu “als carlins, que els mati Déu! Si no, per què els criava?”. Tradicionalistes per sistema, defensaven la terna de “Déu, pàtria i Rei”. Veien el liberalisme com a tesi inherent a una nefasta modernitat. S’oposaven a reformes polítiques per aquesta via. Ja va essent hora, doncs –en l’entorn actual– de recuperar una inclinació per l’entesa i el diàleg.
