Salvador Cristau Coll, administrador diocesà de Terrassa
Continuem avui reflexionant sobre el misteri de l’Església, tema que ens afecta especialment perquè és en ella on tenim les nostres veritables arrels, i on les hem de trobar.
Més que no pas en el lloc on hem nascut, i de manera semblant al que suposa la família en la vida humana, el que anomenem els vincles de la sang, és en l’Església on tenim les nostres arrels més fondes, més reals fins i tot, ja que com hem dit anteriorment és la família que formem els batejats compartint un mateix Esperit Sant.
Però l’Església és també un misteri. Un misteri de fe, sí. I és que ha de ser vista amb els ulls de la fe. És un misteri en la mesura que està inscrita en el pla de salvació de Déu. I això vol dir que sense fe no és possible entendre l’Església, no és possible acceptar-la. Aquest és el motiu pel qual l’Església no està de moda, ni ho podrà estar, en la mesura que falti la fe. I potser hem de reconèixer que també als cristians ens falta més fe.
Un misteri de fe i a la vegada un misteri de comunió. És aquesta la intuïció central de la constitució “Lumen gentium” del Concili Vaticà II. En aquell gran concili ecumènic es van obrir unes perspectives noves, unes dimensions noves en la comprensió del que és l´Església i per entendre que l´Església és un misteri de fe i també de comunió.
Segons el mateix Concili Vaticà II, “l’Església és en Crist com un sagrament o signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà” (“Lumen Gentium” 1).
Cal entendre que, quan diem “sagrament”, no volem dir que ho sigui com els 7 sagraments que coneixem. És anomenada sagrament perquè ella és una realitat visible – una comunitat que es pot veure – que conté i comunica la gràcia invisible que Crist li dóna, com a cap seu per mitjà de l’Esperit Sant, i aquesta gràcia la comunica a la humanitat sencera i no només als cristians. És per això que és sagrament, signe universal de salvació. És ella qui administra els set sagraments i aquests es celebren en l’Església i per Crist.
L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple i hi prega i dóna testimoni de la seva adopció com a fills. Guia l’Església a tota la veritat, la unifica en comunió, la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits.
La comunió és precisament la gran tasca que el papa sant Joan Pau II va indicar, sens dubte de manera profètica, per a l’Església del nostre temps: «Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món “ (Joan Pau II, carta apostòlica “Novo millennio ineunte”, 42).
Aquest és un bon objectiu a assolir a les nostres parròquies i comunitats cristianes de tota mena, créixer en el sentit de família, de casa i comunió veritable, més enllà de les nostres limitacions i febleses, i de les nostres possibles i legítimes diferències.
