Josep Ballbè i Urrit
El 20 de juliol de 1981, es publicava al BOE aquesta llei. No va ser la primera, però, en la matèria.
N’hi havia hagut una altra, durant la Segona República, l’any 1932. Set anys més tard, amb la fi del conflicte civil, es derogava arran d’una nova llei (de 23 de setembre de 1939). Els estaments catòlics van posar molts pals a les rodes. Finalment, la dreta parlamentària va haver de recórrer al suport d’opcions socialistes i comunistes, per aconseguir-ne l’aprovació.
Llavors, els sectors socials més “progres” ho consideraren un gran avenç en la defensa de drets i llibertats de la gent. La separació d’una parella, emperò, comporta força conseqüències familiars, en l’àmbit emocional, econòmic i legal. La finalitat darrera s’orienta a mirar d’arranjar factors que impossibiliten la convivència. La realitat no sempre s’ajusta al previst. Recordo la dita del “segones parts mai no foren bones”. Prendre decisions precipitades pot suposar penediments tardans.
En tot cas, calia tenir aquesta via de desfer allò que no va ni amb rodes. Dissortadament, massa sovint funciona la teoria que “res no és per sempre”. La prèdica/cantarella del “fins que la mort ens separi” pot esdevenir com un infern.
El malaurat escriptor i periodista del The New York Times Gerald Lieberman deia que “el divorci és una declaració d’independència, amb només dos signants”… De raó, no li’n mancava, tot i que tampoc no deixa de ser un sucós joc per als advocats intervinents… Mentre que hi ha qui ho considera una derrota, de vegades s’aprèn tant o més del fracàs que no pas de l’èxit.
Des d’una altra vessant, el gran músic Richard Wagner referia que “els diners emprats per enfadar-se són malbaratats”. D’una o altra manera, però, estic elucubrant bo i pensant que –del tema– segur que en parlaria amb molt més coneixement de causa qui hagi passat pel tràngol d’aquesta ruptura o trencadissa. No veig gens fàcil decidir fer marxa enrere a un projecte vital que, en un moment concret, es prengué com a motor il·lusionant i engrescador.
El repàs de fets històrics com aquest ens ajuda a establir un seguit de pensaments analítics. De tots ells n’hauríem de treure conclusions summament vàlides dins del nostre dia a dia.
Mentrestant, cadascú explica la pel·lícula com li va. O, altrament, “cadascú per on l’enfila”.
