Josep Ballbè i Urrit
La pandèmia ens va obligar a tapar el rostre. Aquest detall ha amagat la bellesa de molta gent al llarg de força mesos.
Amb l’avenç de la vacunació, ben aviat arribarà una situació més o menys similar a l’anterior. És ací que vull suggerir conceptes molt bàsics però que considero irrenunciables. D’entrada, “qui no sap riure no sap viure”. Dit altrament –per boca d’en Walt Disney– “si estàs trist, somriu. Més val un somriure trist que la tristor de no veure’t somriure”. Goso afegir un altre pensament seu: “El riure és atemporal. La imaginació no té edat i els somnis són per sempre”.
Cercant més citacions que ho avalin, “val més morir d’un tip de riure que d’un tip de ràbia”. “Val més riure que plorar” i “el bon riure fa bon viure”. És clar que “a tandes va el riure”. Els entrebancs i avatars de la vida sacsegen sovint la feblesa del nostre esperit. En aquest punt, cal farcir-se d’un bon estat d’ànim: “A les penes, punyalades”. Per tot plegat, m’entesto en el que considero la responsabilitat d’escriure.
Abandonar-se davant de qualsevol cosa que no ens surt d’acord amb el previst diu ben poc a favor nostre. Pel contrari, riure –o, tal vegada, si més no somriure– ens fa més bells. A banda que “no hi ha mort sense rialla ni casament sense plor”. Pot semblar un contrasentit.
La mateixa vida, però, és una assignatura que sempre hem d’aprovar.
Com més t’agrades a tu mateix, menys t’assembles a la resta, la qual cosa et fa únic. No s’hi val a deixar-se diluir/absorbir per la mediocritat o buidor dels qui van a batzegades. Dissortadament són una allau. Mai no fan per posar un repte o fita diferent als seus actes. No es qüestionen la necessitat de donar un sentit vital al seu dia a dia. S’alimenten de programes audiovisuals farcits de teleporqueria. No contrasten el munt de “fake news” que pul·lulen per les xarxes socials. El criteri no té cabuda al món dels seus esquemes mentals. En aquest punt, combinar una predisposició envers l’alegria amb un bri de seny crític aporta un plus d’empenta. “Quan tu rius, el dimoni plora.” I “qui temps vol viure, de tot s’ha de riure”. Com aquell que “es riu del ball i dels sonadors”. O “del sant i de la festa”.
D’una o altra manera, després d’escriure aquesta mena de divagació mental, faig per tenir molt clar un principi: “Qui riu últim, riu millor”. Bromes a banda, espero i desitjo formar part dels qui pensen així.
