Josep Ballbé i Urrit
Som davant d’un gran desconegut per a molts. Italià del segle XIII, actualment no és un nom que es posi a cap nadó.
La moda de triar noms curtets fa que ni tan sols el trobem al bagul dels records. Moria tal dia com avui, l’any 1274, havent estat membre de l’orde franciscà, filòsof, catedràtic de la universitat de París i bisbe. Com a bagatge intel·lectual, duia al sarró les carreres de filosofia i teologia. Un tret cabdal del seu tarannà l´ubico en la fondària de les seves dissertacions. Sempre trobava el camí més verídic per foragitar les distorsions interessades en l´exposició de qualsevol tema. Tanmateix, hi afegia un esperit harmonitzador entre postures enfrontades. Aquest punt era més que necessari en una època on la convulsió ideològica i religiosa pretén desgavellar-ho tot.
Va tenir un interès especial a escampar el seu missatge, traspuant sempre una vessant cristiana. En aquest sentit, se li reconeix una brillant i extensa obra literària, adoptant el nom de Bonaventura quan professà com a religiós. Procurava prefixar el màxim equilibri entre la fe i el raonament. En altres paraules, casant objectivitat i subjectivitat.
Des d’aquest prisma, tenia clar que l’equilibri personal permet encarar els entrebancs amb una millor disposició. Llavors, la fluïdesa de decisions aporta un grau major de maduresa. En qualsevol cas, palesava un respecte profund envers la gent contrària a esquemes espirituals. Vull creure que justament la societat actual visualitza la rigidesa de moltes persones que es mostren intransigents amb aquest eix. Tant en la línia religiosa com política. Raó de més, per tant, de cara a exigir una major tolerància en les classes dirigents.
Puc preveure que algun lector arribi a qualificar el contingut de la meva columna com un pèl carrinclona o teledirigida. No em preocupa brandar l‘estendard de les meves creences. Mai no me’n penso amagar. Des d’una línia senzilla, intento transmetre el nucli del que em marca el camí essencial per aquest món. En la meva infantesa, vaig rebre una formació dual –pel que fa a coneixements i moralitat– ancorada en l’esperit salesià. Me’n sento orgullós i cerco la mínima ocasió per presumir-ne. De fet, no veig gaire lluny la línia de Dom Bosco amb la d’aquest sant que avui ens marca el calendari. En aquest sentit, he tingut una “bonaventura”, en sentit ben ampli.
