JOAN CARLES FOLIA Torres, Coach Advance Life
L’any 1989 vaig començar la meva singladura en el treball de fer créixer joves en les seves capacitats cognitives, físiques, psicològiques i emocionals.
De professor, m’hi vaig passar 16 excel·lents cursos fent aquesta meravellosa feina que és l’educació de les persones. Encara ara, l’any 2021, d’alguna manera o altra continuo en aquest camí de participació a la vida de la gent, ara ja des d’una posició més allunyada perquè fer cursos i xerrades a alumnes, docents i famílies és el meu dia a dia d’una dècada cap aquí i no deixa de ser una bonica manera d’incidir en l’àmbit personal dels humans. La veritat és que en aquests 31 anys des dels inicis fins avui dia la canalla, el jovent, no ha canviat gaire. Continuen sent espelmes per encendre i fruits per madurar en favor de l’assumpció de les seves il·lusions, continuen sent individus i individues que cal motivar i esvoletegar per tal que aconsegueixin donar el millor de si mateixos i desenvolupar tots els seus talents per obtenir una vida plena, rica i absolutament viscuda.
No puc dir el mateix dels pares i mares que, ara, 30 anys després, es plantegen en molts, massa, casos el creixement dels seus fills des d’una perspectiva radicalment equivocada. Els pares d’avui dia han confós estimar els seus fills amb protegir-los. Pares que són capaços d’esbroncar els mestres que castiguen els seus fills, pares que creuen que estan en la possessió de la veritat i que per sobre de les circumstàncies realistes avantposen el benestar del seu nen o nena. No volen que es frustrin, que pateixin, que siguin assenyalats culpables de res i en canvi sempre li riuen les gràcies i l’alcen al tron de la supèrbia i l’èxit sense adonar-se del mal que li estan fent. Pares que a través dels grups de WhatsApp volen dirigir els estudis dels seus fills intervenint de manera grollera en qüestions estrictament escolars, que també volen conduir les seves activitats extraescolars intentant incidir en la posició en la qual juga el seu fill a l’equip de futbol i pares que manipulen les relacions socials naturals amb decepcions incloses quan munten festes incloent i excloent els nens i nenes que han de venir en funció de les conveniències que, als pares, els semblen adients.
Pares, en definitiva, intervencionistes en tots els àmbits de la vida dels seus fills fent palès que el que realment importa és veure complides les seves expectatives i projeccions i no pas les dels seus fills i allò que l’entorn aporta. Pares i mares que no són capaços de comunicar i interactuar amb ells en les seves diferents etapes de creixement. Pares i mares que de petits els donen els seus mòbils en els restaurants perquè els deixin menjar tranquils i uns quants anys més tard es queixen i busquen solucions a la dependència del mateix vailet, ara adolescent, de les pantalles. Pares i mares que no deixen que els seus fills vagin de colònies o a la piscina del casal d’estiu perquè així creuen, s’equivoquen, que al seu fill no li passarà mai res. El 80% dels accidents infantils són de caràcter domèstic i amb els pares al costat. Faig una afirmació i espero que no molesti ningú per la seva rotunditat: els pares han perdut el nord en la manera com cal educar els fills. La vida està plena d’ensurts i de giravolts i cal que des de ben petits els nostres fills sàpiguen conduir sota qualsevol circumstància. Aquests pares que sempre els defenseu, o els feu el camí fàcil, esteu promocionant persones febles, carn de canó per a una societat i un món que els espera amb les urpes afilades, vosaltres ja no hi sereu per protegir-lo i després ells sols quedaran sotmesos a la pèssima educació a la qual vosaltres, pares i mares, heu contribuït amb escreix.
