Josep Ballbè i Urrit
Avui s’escau el que, al país veí, en diuen “14 juillet”. El país on Robespierre –l’any 1790– va triar el lema “liberté, égalité et fraternité” fa festa grossa.
Celebren la diada nacional, lluny del tarannà caduc i rampoina dels nostres verals. Fa sols tres dies que s’ha acabat l’Eurocopa de futbol. Una competició que enguany s’hauria d’haver suspès –sí o sí– per raons sanitàries de pes… En tot cas, suggereixo contrastar la rauxa i fervor dels seus futbolistes –cantant el seu himne nacional– amb la penya dels de “la roja”, inventant la lletra d’un més que patètic “lo, lo, lo, lo”. Som la riota del món.
Fent una pinzellada ràpida, llibertat com a dret natural de tothom. Igualtat, en no haver-hi cap diferència de drets personals per origen, raça o religió. I fraternitat, com a deure de la solidaritat universal envers altri. Un triple concepte ben vàlid arreu, a hores d’ara.
Tal dia com avui, l’any 1789, es produí –a París– l’assalt popular de la fortalesa i presó de la Bastilla. Allí, hi havia un magatzem immens d’armes, pólvora i municions. Just un any més tard, s’escenificà un acte solemne d’agermanament entre bàndols. A casa nostra, mentrestant, encara maregem la perdiu de la guerra de 1936. Penós!
Finalment, el 1880, es va fixar la data com a festa nacional, abolint la monarquia absoluta i encetant un règim polític republicà. Ben poc ens hi podem comparar nosaltres, amb l’anacronisme d’una monarquia esquitxada per una corrupció sistèmica i altres serrells ben coneguts de tothom. Sense voler aprofitar cap avinentesa per barrejar altres conceptes polítics fàcilment recurrents, sí que caldria exigir un referèndum popular, decidint com volem funcionar. Ni més ni menys.
He de dir, però, que en ple segle XXI la parada militar dels Camps Elisis em sobra de cap a peus. Dic el mateix, pel que fa a Madrid. Amb l’afegitó que la festa nacional espanyola ve associada a fets tèrbols en la colonització del continent americà. A banda de situar-la en una data religiosa, quan la pròpia Carta Magna proclama la plena aconfessionalitat de l’Estat. Si uns i altres tan sols programessin concerts musicals multitudinaris amb castells de focs ho podria entendre perfectament… El sentit identitari de pertinença a una nació no hauria de sotmetre’s a escarafalls de tan mal gust.
En tot cas, “vive la France et félicitations a votre peuple”. Entre nosaltres, n’hi viuen bastants… I es troben plenament integrats.
