Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Els que van a morir et saluden”, aquesta frase tan repetida, i al mateix temps tan incompresa, és la que a vegades podem llegir (si ens hi fixem està clar) en els ulls d’algunes persones de qui tenim cura.
És el moment de parar per deixar-los expressar tot allò que els preocupa.
Any 1976. “Hola, Pere, bon dia, com estàs?, preparat ja per marxar?” Així saludava en Pere una persona molt coneguda a l’hospital, especialment al meu servei per als múltiples ingressos que feia pel seu problema respiratori i la seva vida al carrer, era el que ara en diem un “sensesostre”; en Pere podia arribar a ingressar inconscient o amb al·lucinacions a causa de la manca d’oxigen cerebral, fins i tot així era una persona educada i amable, aquell dia, tot i que estava molt bé i li anaven a donar l’alta, la resposta al bon dia em va sobtar: “Aquesta nit m’ha passat una cosa que no sé si et puc explicar…”. “Clar que me la pots explicar, per què no?” Pere: “Perquè li ho he explicat a una persona i s’ha rigut de mi, tu te’n riuràs?” Vaig agafar una cadira, vaig seure al seu costat i li vaig agafar la mà tot dient-li: “Per què m’haig de riure de tu?”. Ell em comença a explicar que durant la nit l’havia anat a veure la seva mare (que era morta) dient-li que el venia a buscar per portar-lo amb ella (ho explicava amb molta pau) i ell li havia demanat que el deixés acomiadar-se de nosaltres perquè ens estimava, ja que sempre el tractàvem molt bé, i mirant-me als ulls em preguntà: “Tu em creus?”. “Per què no t’haig de creure, Pere?, clar que et crec.” Jo feia un temps que ja havia passat per un parell d’experiències similars, ell va seguir: “Podràs acomiadar-me dels teus companys tant metges com infermeres?”. “Clar que sí, Pere, ara bé vols dir que no ho podràs fer tu mateix?, en uns moments és el passi de visita.” Ell tot pensatiu em va respondre: “No ho sé, no sé quan tornarà la mare a buscar-me”.
Mentre parlàvem jo li havia pres el pols, havia comptat les respiracions i tot era normal, ni estava cianòtic (blavós per falta d’oxigen), ni tenia febre, no hi havia cap motiu per pensar en una recaiguda ni en un deliri.
Ell somreia descansat d’haver pogut explicar-se i se’l veia content i agraït, el vaig deixar tot dient-li que en uns minuts tornaria amb tots per a la visita i l’alta, i les seves paraules van ser: “Vés, vés tranquil·la, jo estic molt bé ara”.
Immediatament vaig anar a explicar-li al cap de servei, ell, com jo, es quedà sobtat, perquè totes les analítiques eren absolutament normals i li anava a donar l’alta. “Anem a veure’l, Rosa”, va dir. Havien passat cinc, sis minuts?, ell ja descansava per sempre quan vàrem entrar a l’habitació; a tots dos ens van caure les llàgrimes. En Pere era una persona molt especial, com molts dels sensesostre, tan sols cal escoltar-los amb respecte i empatia perquè tornin a sentir-se tan persones com qualsevol altre.
La Dra. Elisabeth Kubler-Ros (+), metgessa i psiquiatra, que vaig tenir l’immens plaer de conèixer i gaudir com a professora a finals dels vuitanta, va estar absolutament implicada a ajudar les persones en el procés de la mort, autora de llibres com “La mort: una aurora”, “La mort i els moribunds”, “Viure fins a acomiadar-nos”, “Els nens i la mort”, etc., ens deia i repetia la importància d’estar al costat escoltant amb interès i respecte, i sobretot sense jutjar, tot allò que les persones ens expliquen de les seves experiències properes a la mort; ella ens va ensenyar com fer les preguntes de forma delicada i adient a través d’un dibuix, deia, i és ben cert, que tan sols la persona que fa un dibuix és qui el sap i pot interpretar, que nosaltres només li hem de preguntar pel que ens crida l’atenció del dibuix; aquesta és una forma d’apropar-nos a les persones, a través d’un dibuix concret, l’altra, deia i amb molta raó, és escoltar-la amb atenció i tibar del fil que ens donen, a voltes, en frases a mig dir o amb interrogants superficials, com podria ser: “Aquesta nit m’ha passat una cosa que no sé si et puc explicar…”.
Darrere de cada persona hi ha un món, i quan arriba la mort la part espiritual aflora, i nosaltres, les infermeres, tenim el deure de tenir-ne cura, i l’honor, si així ho fem, de participar en el seu comiat, i no en dubteu mai, és un privilegi, alhora que un gran aprenentatge, que ho comparteixin amb nosaltres. Tampoc dubteu mai del “morituri te salutant” perquè els que van a morir ho saben.
