Josep Ballbè i Urrit
Rodolfo Enrique Cabral (àlies “Facundo Cabral”) es considerava un joglar, trobador i rodamón de primera classe.
Avui fa 10 anys que aquest poeta, filòsof, cantautor i escriptor argentí fou assassinat –a trets– a Guatemala, després d’una tournée. Tots hem taral·lejat la melodia del seu famós “no soy de aquí, ni soy de allá”, un compendi de filosofia vital, en el repte d’afrontar el nostre pelegrinatge terrenal.
“Sóc caminant de sals i fustes. Enamorat de la pols dels camins… La llum em mostra d’esperit sencer. L’arbre i els ocells em repeteixen… La meva pell és el codi del temps. La poesia és la meva àlgebra i la meva càbala… La mort m’acompanya a cada pas… No sóc d’ací, ni sóc d’allà. No tinc edat ni esdevenidor. Ésser feliç és el meu color d’identitat.” El nucli d’aquest teorema verbal amaga un estil que tots hauríem de clonar i aplicar-nos. Ens suggereix un canvi total de xip.
La seva vida no fou precisament una bassa d’oli. Un dia abans de néixer, son pare l’abandonà, restant ell i dos germans més a càrrec exclusiu de la mare. La seva infantesa passà entremig de moltes mancances, fins al punt que l’arribaren a ingressar en un reformatori. Als 17 anys, esclatà un canvi: començà a estudiar música. Cinc anys més tard, ja acompanyava cançons folclòriques amb la seva inseparable i seductora guitarra. Dotat d’un tarannà melós i emprenedor, mantenia la tesi que “es guanya i es perd. Es puja i es baixa. Es neix i es mor. Sent la història tan simple, per què preocupar-se tant?”.
La cadència reflexiva de les seves cançons li atorgà –fa mig segle– fama arreu. Esdevingué un cantant punyent, socialment parlant. Tant que els ressorts de la darrera dictadura del seu país –entre 1976 i 1983– en forçaren l’exili a Mèxic, sense silenciar la seva denúncia: la Unesco el nomenà “missatger mundial de la pau” (1996). Admiro el seu coratge compromès i la rauxa del seu pensar. No és fàcil assumir el risc que et volin el cap, a boca de canó, defensant uns valors humans innegociables.
L’exemple biogràfic i el seu devenir al llarg dels anys reflecteixen la potència de les seves conviccions. Actualment, són una allau els qui cedeixen al xantatge de quatre capitostos entestats a controlar-ho tot. Sovint, en política, drets, mitjans audiovisuals i altres entorns, es respira un aire viciat i maligne. Sort, però, que tenim estels on emmirallar-nos, com ell.
