Joan Roma i Cunill
Considero positiu el pas donat pel president Sánchez de concedir els indults als presos polítics, però que quedi clar que cap d’ells pot donar lliçons de democràcia, a ningú.
Ho dic per algunes declaracions i discursos, fets a la sortida de presó o en diferents altres indrets, per demostrar la fermesa de les seves conviccions. Em sembla molt bé que mantinguin idees i conviccions, però no que vulguin tornar a trencar la convivència, i encara menys la democràcia, perquè una segona vegada no acabaria com la primera.
He ostentat l’il·lustre càrrec de diputat al Parlament de Catalunya, durant quatre legislatures, i he jurat una vintena de vegades fidelitat a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya, com a regidor, alcalde, diputat o conseller comarcal, al llarg dels 40 anys de càrrecs institucionals. De molt petit, vaig heretar la fidelitat als acords i compromisos, propis de la gent de pagès. Una encaixada de mans, la paraula donada o la signatura d’un compromís eren i són sagrats. De per vida. Al llarg de centenars d’anys, aquesta ha estat una característica del seny i fer d’un bon català.
A les primeres legislatures del Parlament de Catalunya, vam acordar la redacció d’un reglament que contingués les regles de joc per governar-nos. Havia de ser ampli, obert, consensuat com perquè fos assumit per tots i totes, i tingués una durada de molts anys. El redactat final fou aprovat per la unanimitat dels 135 diputats i diputades. Entre les clàusules que contenia, hi figurava una d’elemental, com que no es pogués modificar, sense l’acord d’un mínim dels dos terços de la Cambra. És a dir, 90 membres. És cosa habitual en tots els països democràtics.
Heus aquí, però, que el matí del 6 de setembre de 2017 un conjunt de 72 diputats decideixen dues accions d’una enorme transcendència i gravetat. En primer lloc, trencar el jurament fet. La paraula donada, acordada i votada passava a ser vulnerada, i es produïa un acte de perjuri. Decidien vulnerar el reglament del Parlament, per imposar un ordre del dia i unes tramitacions de propostes i lleis fora de l’ordre constitucional i estatutari.
Marta Rovira, com a portaveu d’aquest grup, feia les funcions d’una mena de fiscal, dient a la presidenta Forcadell com havia de dirigir els debats i votacions. D’entrada, eliminant els drets dels grups parlamentaris a l’oposició. No se’ls permetia demanar dictàmens als lletrats del Parlament sobre la legalitat o no dels textos a votar. També se’ls va denegar el dret a disposar del dictamen de la Comissió Jurídica Assessora (una mena de Tribunal Constitucional català). A continuació, imposició, per lectura única, de les propostes i lleis que suspenien la legislació democràtica vigent. I finalment votació, sense dret a rèplica ni presentació de recursos davant la Mesa del Parlament, ni a cap altra instància.
Els dies 6 i 7 de setembre, els 72 diputats varen convertir el Parlament de Catalunya en una mena de cambra de república bananera. Aquestes sessions suposen la major vergonya i el més greu atac a la democràcia parlamentària catalana. Passaran a la història com uns fets mai imaginats i mai a repetir.
Després, el fet de la consulta de l’1 d’octubre no deixa de ser un pecat venial, al costat d’un autèntic sacrilegi a la democràcia el succeït els dies 6 i 7 de setembre de 2017. Tan greu fou l’atac, que no s’ha volgut mostrar mai, a TV3. No han tingut temps de muntar un documental per mostrar el pitjor atac i comportament dels partits independentistes.
Al costat d’aquests fets, n’hi ha molts altres de greus i vergonyosos, però allà es trencà el vincle sagrat entre el poble català i la seva principal institució. Els 72 diputats varen cometre perjuri, sí, però amb ell varen trair la pàtria que deien voler servir.
No vulguin, ara, emmascarar les seves posteriors actuacions ni ens vulguin vendre patiments, a favor de la pàtria. No volem ni necessitem màrtirs ni salvadors de la pàtria. Simplement volem servidors que compleixin el jurament fet, i lluitin per les idees i conviccions que vulguin, però mai trencant l’estat de dret. I, si creuen poder imposar la unilateralitat, res millor que mirar xifres i participants.
Poden prometre convocar el que vulguin però, si la major part del país no hi participa, com fins ara ha passat, és un brindis al sol, o un nou engany. Si volen jugar un partit i juguen sols, es poden imaginar que guanyen. I, si creuen les seves mentides, allà ells; ara bé, lliçons de democràcia, cap ni una.
