Rosa Ferrer
La Maria era una noia jove, de divuit anys, menor d’edat, ja que a l’any setanta-sis del segle passat la majoria d’edat eren els vint-i-un.
Tenia un somriure tímid, però molt bonic. Va ingressar amb el diagnòstic de xarampió. Immediatament es va veure que no es tractava d’això, sinó d’una rickettsiosi, febre botonosa del Mediterrani, provocada per la picada d’una paparra. Durant el passi de visita l’endemà de l’ingrés, amb els estudiants de medicina, adjunts, estudiants d’infermeria, etc. –érem entre vint-i-cinc i trenta persones–, el cap de servei va posar-se a explicar als alumnes com es podia confondre la febre botonosa amb el xarampió i com ho aclaria tant l’anamnesi ben fet com trobar el “botó negre” que deixava la paparra en caure.
Mentre ho explicava tot mirant els alumnes va tirar avall la roba del llit i va apujar la camisa de dormir de la noia per ensenyar-los la suposada granellada del xarampió i el botó negre de la picada de la paparra; la cara de la Maria va passar de vermell a granat i els ulls se li emplenaren de llàgrimes quan els vint-i-escaig caps es van estirar per mirar-ho. Això no havia passat mai amb el cap de servei, que era, a més d’un excel·lent professional, un gran humanista. Em vaig adonar que no s’havien fixat en l’angoixa i vergonya que estava vivint la Maria, així que, discretament, quan tots sortiren em vaig quedar per fer-li costat, escoltar-la i assegurar-li que no tornaria a passar.
Em va venir a buscar un dels residents, ja que jo tenia les històries clíniques, i les hi vaig donar dient-li que quan pogués ja hi aniria. Quan em vaig reincorporar al passi de visita, el cap de servei se’m va quedar mirant i va dir: “Senyoreta Rosa, vostè vol parlar amb mi oi?”. “Sí, doctor, quan acabi aquesta visita”, li vaig contestar. En acabar vàrem anar els dos al seu despatx i li vaig explicar com estava la Maria; ell es feia creus de no haver-se’n adonat i em va demanar que l’acompanyés a demanar-li disculpes perquè pensava que estaria més tranquil·la si jo hi era, i així ho vàrem fer. Després, un cop ja amb els estudiants, abans de començar a fer l’avaluació de cada malalt, els va explicar el que no havia de passar mai visitant una persona, que era bàsicament oblidar que el primer i més important era la mateixa persona, i que ni una malaltia ni un metge, mai, li podien prendre la dignitat. Va acabar dient: “Espero que aquesta sigui la lliçó que aprenguin avui!”.
La dignitat de la persona està per damunt de qualsevol cosa, en nom de res hem de fer sentir malament o avergonyir ningú; abans de parlar de la malaltia, de tractament o explicar quelcom a estudiants o companys, el primer és saludar la persona, interessar-nos per com està i com es sent, després, amb el seu permís, es parla amb la resta, ara bé, mai parlarem d’aquesta persona com si no hi fos, ha de ser sempre en primera persona i observant si entén el que estem dient, per tant no utilitzarem paraules tècniques, aquestes ja les utilitzarem en la reunió posterior entre professionals, i també estarem alerta per si ens vol fer alguna pregunta, o bé animar-la perquè la faci.
En el cas de voler ensenyar, a companys o alumnes, una lesió, ferida, erupció, fer una exploració, etc., el primer de tot ha de ser explicar-li i demanar-li permís, tenint en compte que una exploració és quelcom íntim, que hi ha persones que ho poden viure com una agressió-violació a la seva intimitat, per tant, si no hi ha permís explícit, no es farà, el metge o la infermera responsables ho revisaran o exploraran privadament la persona mantenint-ne el respecte i la dignitat. Segons Aristòtil, la dignitat humana és el dret que té cada ésser humà de ser respectat i valorat com a ésser individual i social, amb les seves característiques i condicions, pel només fet de ser persona.