Joan Roma i Cunill
En dic fenomen perquè els mesos de confinament i la por a les concentracions de gent han motivat unes ganes immenses de viatjar i fer parada, amb seguretat, que s’han traduït en un esclat de les autocaravanes.
I molt especialment en els pobles i comarques rurals. És increïble com un fenomen pot multiplicar per cinc o per deu l’ús d’una determinada eina, en aquest cas d’un vehicle, sigui llogat, sigui en propietat. La realitat és que mai havíem vist tantes autocaravanes en el món rural.
I, com en tot, el país no hi està preparat. Ni el país, ni els conductors, ni els que viatgem molt per carretera. Vegem, ni que sigui breument, els pros i contres d’aquest fenomen.
En primer lloc, no és igual viatjar amb un vehicle qualsevol que en una autocaravana. Ho dic pels conductors que queden meravellats de la maniobrabilitat i les tècniques de visió que han desenvolupat els fabricants d’aquests vehicles, però no és igual sortir i viatjar per l’àrea metropolitana i territoris similars que venir a la Catalunya rural, plena de carreteres construïdes fa cent anys, amb una estretor que obliga a conduir d’una manera molt diferent.
La tensió i les dificultats per passar dos vehicles pot durar dotzenes de quilòmetres i unes quantes hores, amb tot el que significa de tensió i esgotament. No tenim les carreteres secundàries preparades per als canvis que s’estan produint. Les futures remodelacions han de passar per un eixamplament considerable, tant per fer viable el creuament de vehicles de grans dimensions, autocaravanes, camions, tràilers, com també per encabir-hi les multituds de ciclistes i motoristes que les fan servir.
Un segon tema és disposar de prou àrees d’acollida per facilitar el viatge als caravanistes. Aquesta és una feina que s’està duent a terme a marxes forçades en molts pobles i ciutats del món rural. La Generalitat, via consells comarcals, ha habilitat unes ajudes destinades a crear àrees d’acollida on els caravanistes poden recarregar aigua, buidar aigües brutes i fer estada durant unes hores.
En aquests moments hi ha prop de dues-centes àrees habilitades i previsiblement a finals d’aquest any arribaran a les quatre-centes. És una bona iniciativa, perquè fins i tot en petits pobles es preveuen petites àrees per a dues o quatre autocaravanes, amb aquests serveis bàsics. El mapa d’àrees està disponible per saber on es troben i quins serveis donen. Aquesta estada pot donar peu a comprar en aquests petits pobles i així donar vida comercial a llocs que la necessiten.
És hora, però, de campanyes intenses i extenses sobre llocs per fer estada. Sovint la gent de ciutat ha perdut la connexió amb el món rural, i alguns pensen que on hi ha herba és un bon lloc per aparcar i passar un parell o tres de dies, sense tenir clar que aquella herba està destinada al bestiar que hi pastura, o ficar-se en determinats llocs pot comportar situacions problemàtiques amb propietats privades de pagesos i ramaders. Tenim ja un bon nombre de conflictes oberts per aquestes situacions que s’han de poder evitar.
Ha d’haver-hi també importants inversions en senyalització, a tot el món rural. Arreu del país tenim centenars de camins i pistes forestals que només sabem en quina situació es troben els que vivim allà mateix. Cada entrada a camí ha d’estar senyalitzada com per indicar si una autocaravana pot entrar-hi o no, perquè ficar-se segons on és sinònim de no poder-ne sortir. I si a més es troben amb algun altre vehicle en direcció contrària el problema pot esdevenir un conflicte greu. En resum, a dia d’avui, s’ha iniciat un canvi substancial en la manera de viatjar i moure’s pel país, sense haver-ne previst les conseqüències. Aquesta és una tradició molt pròpia dels mediterranis, en què primer promocionem una cosa i després planifiquem com resoldre els problemes que comporta. La via lògica seria la de començar la casa pels fonaments i no per la teulada, però això seria demanar massa.
Tornant al tema, és evident que durant els propers anys aquest fenomen serà viu i en creixement de manera que en pocs mesos s’han de tenir àrees de descans i recàrrega en gairebé tots els pobles rurals. Anem un pèl lents, però és cert que s’hi treballa.
Un segon tema és advertir de les dificultats de circulació per determinades carreteres del país, que impliquen unes hores d’entrenament per part del conductor i que, en cas de poca seguretat, millor anar per altres vies més amples. Un tercer tema és evitar entrar en col·lisió amb el món rural, format per pagesos i ramaders, tenint en compte que cada finca disposa de filats elèctrics, camins particulars i zones de maniobra per a tractors i remolcs. I que els prats són prats, per a consum del bestiar, i que herba trepitjada és herba malaguanyada per al consum.
Un quart tema és el de demanar abans de ficar-se en segons quins paratges perquè no en podran sortir. Aquí ha d’haver-hi importants ajuts de les altres administracions perquè els ajuntaments puguin posar senyalitzacions adequades, que informin dels camins i pistes forestals. Parlem de milers de vies que poden semblar atractives per endinsar-s’hi, sense saber que es poden convertir en un malson, de difícil solució.
Queda, doncs, molt per fer, i cal fer-ho ràpid per evitar efectes no desitjats.
