Carles Codina Verdaguer, coordinador pedagògic d’ESO de l’IE Catalunya
Hola, em dic Carles Codina i vull sortir de l’armari. Fa temps que per la meva professió i interessos m’he anat formant en qüestions de diversitat de gènere.
El professorat tenim la sort de poder accedir a una excel·lent formació del Departament d’Educació que es diu “Coeduca’t!” i que marca els principis rectors de com un projecte educatiu de centre (PEC) ha de treballar la coeducació en escoles i instituts. Els materials, les formadores i formadors i els grups de treball en qüestions afectivosexuals han anat apareixent sobretot a partir d’aquesta tercera onada del feminisme que sorgeix del 8-M del 2017 i de la campanya nord-americana i globalitzada del #Me Too, tot i que ja des dels anys 60 els casals de la dona i el moviment LGTBIQ+ van anar assentant les bases i mantenint-ne la flama. Cada vegada les dades respecte a les freqüents violències de gènere, el desequilibri en els salaris, les diferents expectatives educatives i laborals de les noies respecte als nois, els índexs de suïcidis en els col·lectiu trans, els atacs homòfobs, les sentències toves dels tribunals respecte a violacions en grup i moltes altres raons ens han d’interpel·lar perquè no podem continuar així.
Em considero una persona tolerant, dialogant, sociable i oberta. Aquesta autoimatge és el producte en part de les meves decisions com a adult, però en molta gran part sóc també i principalment el resultat de l’educació rebuda en el transcurs de la meva infantesa als anys 70 i 80. I aquelles dues dècades, malgrat el maig del 68, la Primavera de Praga, el moviment anti-Vietnam i tot el que va implicar a l’Estat espanyol la lluita antifranquista contra les últimes alenades del dictador, van ser uns anys profundament masclistes i patriarcals. En el cas de Catalunya i de la resta de l’Estat, l’herència del franquisme i del nacionalcatolicisme va impregnar l’escola i les llars ja des de les zones ocupades el 1936 pel bàndol insurrecte. Els seus valors conservadors i ultracatòlics van calar en la psicologia de la població de diverses generacions. De fet, molts dels nostres pares i mares van ser hereus d’aquesta educació encorsetadora. Alhora, els aires de canvi dels anys 60 permetien entreveure un bri de llum per a aquells esperits lliures que no es deixaven dominar, o que anaven a buscar referents diferents a partir de Perpinyà o a les recents colonitzades platges de la Costa Brava.
Vaig anar a escoles catalanes, progressistes, barrejats nois i noies. Vaig anar a l’esplai, de colònies, de campaments, de ruta amb monitors i monitores. Em vaig decidir per estudis humanístics i al final vaig fer de la meva professió l’educació. I, tot i així, aquella educació masclista rebuda ha estat sempre present, com una pàtina, com una mena de crema solar que impregna tot el cos i que t’aïlla de tenir una mirada comprensiva i empàtica cap a realitats de gènere i d’identitat sexual que no coincideixen amb la teva, la normativa heteropatriarcal, monògama i de família nuclear. Recordo en els grups d’amics nois i entre adults la broma fàcil homòfoba, massa bromes ja i massa fora de lloc ja. Em recordo en alguns moments incòmode però no suficientment contundent per rebutjar-les públicament en el meu cercle. Em recordo fent una rialla entre còmplice i alhora aixecant la cella com dient-li a qui l’havia vessada “ei, com et passes!”, però en definitiva no feia el pas de dir que no estava bé. A la generació que vam néixer entre els 60 i els 80, els boomers, ens fa falta un procés d’introspecció per entendre aquesta realitat psicològica que portem al damunt i que ens és un llast. Amb això no vull justificar res, sinó intentar explicar les raons que jo veig. I és que, si no identifiquem les raons, poca cosa podrem fer per trobar les respostes.
Jo avui surto de l’armari. Deixo de seguir els grups a les xarxes socials on algú faci comentaris alegrement en contra d’identitats sexuals o de gènere diferents a la que jo tinc, que discriminen aquesta diferència i ho fan sota la impunitat de la broma o de la pressió de grup. I deixo de callar en les situacions que em semblin discriminatòries. I ho faig perquè l’homosexualitat ha començat a ser perseguida a Hongria, un país de la Unió Europea. I ho faig perquè l’homosexualitat està criminalitzada a 70 països, està condemnada amb pena de presó d’entre 8 anys i cadena perpètua en 30 països i es condemna amb la pena de mort en 12. Ho faig perquè el tercer partit a Las Cortes és un partit homòfob que diu que la violència de gènere és una invenció dels hippies de Podemos, la CUP i Bildu. Ho faig perquè és el que moralment s’ha de fer. Ho vaig dir en el darrer article, la nostra lluita és ser antifeixistes. I ho amplio, la nostra lluita és anar en contra de la barbàrie.
