JOAN CARLES FOLIA TORRES, Coach Advance Life
Diu que es varen trobar dos ferits molt greus a l’habitació d’un hospital i que els seus diagnòstics eren poc favorables en el sentit de poder salvar les seves vides.
Va ser aquí quan es va presentar un àngel i els va explicar que un dels dos estava sent reclamat a les portes del cel perquè ja s’havia acabat la seva singladura per la vida terrenal i que en aquell precís moment un dels dos hauria d’acompanyar-lo en aquesta nova situació. Els va demanar motius per decidir i en Miquel, un dels ferits, va explicar que ell ara estava molt capficat a poder acabar els seus projectes professionals i que encara havia d’assolir els objectius que s’havia plantejat uns anys enrere.
No volia marxar sense tancar els deutes amb el banc d’algunes inversions que havia fet en la seva obsessió d’incrementar el seu patrimoni i que encara havia de decidir a qui deixaria tot allò pel que tant havia lluitat. Tenia clar que els habitatges acabarien sent un per a cada fill, tres en total, i que els diners haurien de passar al compte de la seva dona perquè pogués continuar suportant les càrregues que li quedarien.
No volia marxar deixant tot aquest patracol en mans dels seus propers, de fet ell no s’esperava que li pogués arribar el moment en què hauria de marxar fins que tot ho tingués assolit i lligat. L’àngel li va agrair la seva explicació al Miquel i li va preguntar al Fermí quins eren els motius per poder allargar la seva vida. En Fermí, amb una mirada serena i tranquil·la, va exclamar: “Deixa el Miquel que es quedi uns quants dies més perquè pugui resoldre tots aquests enrenous que ha explicat i a més deixa-li unes quantes jornades extres perquè també tingui temps de viure. Jo -deia en Fermí- no tinc gaires coses a saldar. He viscut sempre de lloguer i de diners he tingut els que m’han fet falta per anar fent d’una manera còmoda. He pogut gaudir de la meva dona i dels meus fills sempre que he volgut, he viatjat i els divendres al vespre sempre anàvem a sopar en un restaurant diferent. He fet muntanya tots els caps de setmana, he cuidat dels amics i quan els meus pares i els meus sogres m’han necessitat he estat allà per ajudar-los. Segurament no he tingut unes expectatives massa elevades a la vida però tot allò que em feia il·lusió ho he fet sense deixar-me res que ara mateix em suposi una decepció per no haver-ho realitzat. He viscut la meva vida amb intensitat i crec que estic preparat per anar allà on em toqui”.
L’àngel estava força dubtós sobre quin era el ferit que s’havia d’endur. Veia en aquelles dues persones dues maneres de passar per la vida i en totes dues hi havia força motius per deixar-les continuar. Llavors l’àngel va pensar que la manera més justa per prendre la decisió correcta era preguntar directament si havien fet amb les seves vides allò que des de sempre havien volgut fer i en Miquel va dir que ell s’ho havia anat trobant i que s’havia adaptat millor o pitjor a la situació sobrevinguda mentre que en Fermí va dir que ell sí que havia decidit sempre quina era la carretera que volia recórrer i per tant havia gastat els dies com ell havia planejat. L’àngel va dubtar uns segons i va concloure: “Doncs tu, Miquel, vindràs amb mi perquè la situació que ara has d’afrontar és la teva marxa i tu, Fermí, també vindràs amb mi perquè crec que has viscut la vida amb tota la intensitat i fermesa que sempre has pretès”.
De fet quan arriba aquest moment tant se valen les reflexions i motius que esgrimim per valorar les nostres vides, la qüestió és que ja no podrem mirar enrere ni canviar res perquè ja se sap que negociar amb els àngels és pràcticament impossible.
