JOAN TAMAYO, advocat i activista pels drets humans
Avui, l’Ajuntament de Terrassa lliura la Medalla d’Honor de la Ciutat al senyor Pablo Gómez Ramírez, un ciutadà i activista veïnal del barri de les Arenes durant més de 70 anys.
Mes enllà del valor formal, “simbòlic” i històric que té, per a la ciutat, rebre una medalla d’aquest tipus, quan tens 86 anys, cal posar “èmfasi” i per tant tenir-ho en compte, què representa? Tota una vida dedicada al compromís i a la responsabilitat de treballar per la dignitat i els drets de les persones més pròximes a tu (com és el teu barri, l’espai comunitari per excel·lència, tan devaluat durant aquests últims anys).
Pablo Gómez Ramírez va néixer l’any 1935 a Santa Cruz de Mudela (Ciudad Real) i va arribar a Terrassa l’any 1948 a l’edat de 13 anys. Amb 20 anys, ja va ser el fundador del club de futbol del barri i el 1963 va ser l’ànima promotora de la festa major del barri de les Arenes. L’any 1970 va entrar a la junta directiva de l’Associació de Veïns de les Arenes amb el càrrec de tresorer, on estigué 22 anys. Va impulsar la posada en marxa d’una escola d’adults al barri, que fou la primera a funcionar a Terrassa, i també va formar part de l’equip impulsor del local de l’Associació de Veïns de les Arenes, únic a Catalunya.
Pablo Gómez fou el creador d’una Mútua de Previsió Social, que va presidir des de la seva fundació, i que agrupà més de 800 famílies i que actualment s’anomena Mutualitat de les Arenes. També ha format part activa de la lluita veïnal durant dècades per tal de millorar les condicions de vida dels seus conveïns, i va aconseguir preservar els habitatges del barri, millorar l’asfalt o la mobilitat amb la resta del municipi. Ha estat vinculat a moltes entitats socials: a més de l’Associació de Veïns de les Arenes, com a pare de dues noies va participar a l’ampa de l’escola Joan XXIII, ha estat participant a les comissions de millora de la riera o exercint el càrrec de secretari del grup solidari Amics d’en Ferran. Un dels valors fonamentals de la feina “invisibilitzada” del company Pablo és que no ha estat ni mediatitzada ni manipulada per la política “partidista”.
Cal saber, com un detall que per a mi té molta importància, és que en Pablo no va acceptar sortir elegit en la candidatura del PSC, en les primeres eleccions municipals de l’any 1979. Així ha estat fins ara, on la seva tasca i gran treball diari de militant de la lluita social no han cedit, en cap moment, a les temptacions de ser “adulterats” per cap partit polític i, per tant, pels interessos de poder que malauradament es mouen en una “democràcia” fràgil i encara per construir. Per això crec que és molt notable poder donar tota la difusió possible a l’acte de lliurament d’aquesta medalla al company Pablo Gómez de les Arenes, en uns moments de la nostra història on és més necessari que mai reivindicar i recuperar, per exemple, el paper de les associacions de veïns i veïnes com un valor bàsic i essencial per a la creació de consciència i d’empoderament dels ciutadans i ciutadanes dels barris, perquè assumeixin, una altra vegada, la lluita contra la vulneració dels drets de proximitat i ajudin a crear les condicions necessàries per a un dret a la ciutat que tothom entengui com a bàsic per construir “comunitat”, garantia de tot allò comú i d’una democràcia real. Ja n’hi ha prou de la manipulació i utilització de les AAVV per part dels partits que han governat aquesta ciutat històricament (i passo pàgina per no remenar ferides).
L’activitat desinteressada, lliure i responsable de molts ciutadans i ciutadanes que actuen, encara, i per sort, amb valors humanistes de solidaritat, compromís, ajuda mútua, empatia, cooperació… i que, per cert, han augmentat, durant aquesta maleïda pandèmia, i que, si els donem protagonisme, visibilitat i reforcem la seva tasca, sí que serà possible canviar els paràmetres socials i polítics per posar, de veritat, l’ésser humà al centre de les nostres vides ( la cura i atenció de les persones com a únic capital important) i no tornar a la “normalitat” de sempre, com pretenen els poders econòmics i els seus “servidors” els polítics, pel que es desprèn dels últims discursos que hem sentit a Madrid, Brussel·les o al Cercle d’Economia de Barcelona . Per tant, demano que la figura i l’exemple de persones com el “Pablo Gómez” s’utilitzin perquè siguin conegudes en els diferents àmbits representatius de la nostra ciutat com a exemple i valor positiu.
Cal crear les condicions necessàries i reals als nostres barris perquè es vagin multiplicant els “Pablos” i, posteriorment, les xarxes de cooperació i treball transversal, estables, que calguin, perquè la feina i el treball dels “Pablos” ajudin a transformar la nostra realitat, en un sentit humanista i socialment just. Tenim molts fronts oberts a la nostra ciutat, barris amb problemes estructurals històrics (no diré noms), amb segregació social, desigualtats, discriminacions, drets socials vulnerats… Davant d’això no valen lluites partidistes de poder, polític o social, “egos” personals o altres interessos falsos o il·legítims que no compten amb la gent i els seus problemes del dia a dia. Aprofito per fer una crida desesperada a la nostra històrica FAV i a totes les associacions de veïns que tant han donat a la ciutat , històricament. Ara no podem fallar!
Deixarem que l’acte d’avui sigui un simple acte “autojustificatiu” del poder polític (una pantalla més per vendre “política partidista” o d’aparador) i, demà, ja no ens en recordarem més, perquè en el programa del poder toca una altra cosa? I seguirem en les nostres “batalletes” personals que impediran poder escriure i fer avançar la història amb lletres grosses?
