Josep Ballbè i Urrit
El proppassat 9 de maig, s’acompliren 135 anys del naixement –a Basilea– del teòleg protestant Karl Barth.
sadors cristians del segle XX, se’l situa dins del corrent batejat com a “teologia dialèctica”. Amb un concepte cabdal, col·locat com a títol de la meva columna. Juntament amb una altra figura emblemàtica en la matèria com Hans Küng (mort el 6 d’abril d’enguany) foren dos “corcons” en les postures immobilistes del cristianisme. Aquest moviment marcà –entre guerres i dins d’una crisi forta– un dels eixos vertebradors de la “teologia de l’alliberament”… Amb figures com Leonardo Boff, Ernesto Cardenal, Pere Casaldàliga o Jon Sobrino. Escriptor prolífic, la seva obra més coneguda ve referida a temes dogmàtics (14 toms, amb més de 10.000 pàgines).
Sóc conscient que, a hores d’ara, és prou agosarat parlar d’un tema com aquest. L’entorn social es troba molt amarat d’un laïcisme galopant i una marca agnòstica que no en vol sentir parlar. M’és igual. Estic més que tip de suportar cantarelles polítiques a gran part dels mitjans. Alhora, de continguts vomitius i no precisament educatius ni formatius en cadenes televisives que idiotitzen el personal. Això sí que és pandèmic. Què espera a intervenir-hi el ministeri de cultura?
“Quan el cel es buida de Déu, la terra s’omple d’ídols.” Aquest pensament del nostre personatge “la clava”. Com a teòleg contrastat, Barth devorava la premsa, suggerint que també ho fessin els seus col·legues. Ha d’existir una correlació simbiòtica entre els dos poders (periodístic i eclesiàstic). No s’hi val a viure a esquenes de la realitat. Personalment, en aquest punt detecto cert conformisme i molta “deïficació” en el tarannà de bona part de la cúria. Al pas que anem, o remouen estructures i conceptes o bé es poden quedar sols en ben pocs anys… Cosa que, per altra banda, em dol moltíssim.
A la riba contrària, et topes amb “politiquets” que, amb un populisme fastigós, rebutgen tot el que limita amb matèria divina. Dos exemples ho són l’alcaldessa de Barcelona i el grup municipal local d’ERC, en tradicions de llurs respectives festes majors. Tard o d’hora en sortiran “retratats”. No és el primer cop que en parlo… Ni serà el darrer. Si algú dubta de la temàtica triada avui, sàpiga que fou portada de la revista Time fa 59 anys. A més, amb una frase lapidària: “La meta de la vida humana no és la mort, sinó la resurrecció”.
