Salvador Cardús i Ros
La vigília de Sant Joan es van fer efectius els indults i el conseller Josep Rull va sortir de la presó de Lledoners i va tornar a casa, a Terrassa.
És una molt bona notícia que cal celebrar sense reserves. La mesura acaba amb el dolor infligit al polític terrassenc i la seva família, encara que no el repara. Però la repressió contra l’independentisme segueix ferint la ciutat. I és obvi que l’indult –limitat i reversible– d’uns pocs no és ni l’amnistia ni el referèndum d’autodeterminació que haurien de resoldre, democràticament, el conflicte polític que va fer tancar uns i exiliar els altres.
I és que això de la concòrdia, la magnanimitat i el perdó de què ha parlat el president espanyol és una aixecada de camisa. A Terrassa encara tenim el conseller Lluís Puig a l’exili i tenim altres persones amenaçades per processos judicials que busquen la seva ruïna i la de les seves famílies. I, a més dels que són directament intimidats, hi ha les pors que provoquen aquestes persecucions polítiques i judicials, que s’han instal·lat entre nosaltres i que pesen greument tant sobre les actuacions dutes a terme els anys passats com en les decisions futures que hom no s’atreveix a prendre.
El cert és que la veritable fractura política –que no social– que viu el nostre país, i la nostra ciutat, és la que ha provocat la repressió. La celebració del referèndum de l’1 d’octubre i la resposta dos dies després a la brutal actuació policial a què va ser sotmès són, políticament, dos dels més grans dies de cohesió i compromís ciutadà massiu a favor de la democràcia des de la dictadura.
Que un Ajuntament democràtic no hagi estat capaç d’assumir el mínim risc de penjar una pancarta de suport als seus ciutadans represaliats és d’una covardia que l’hauria d’avergonyir i que constarà als llibres d’història i l’acompanyarà per sempre més. I no val l’argument de la neutralitat en un Ajuntament que cada dos per tres mostra altres suports a campanyes de tota mena. Al capdavall, la llibertat d’expressió sí que és un valor universal que mereix el respecte de tothom, es pensi com es pensi. I el dictamen del Consell d’Europa defensant el dret del president Quim Torra a posar la pancarta per la qual va ser inhabilitat també posa en evidència la sang d’orxata del nostre govern local.
Així mateix, veure els regidors del PSC o de Ciudadanos –no ho sé del PP– en actes públics incapaços d’aplaudir en suport al presoners i exiliats en els actes públics quan se’ls esmenta esborrona qualsevol consciència amb un mínim de sensibilitat humanitària. No són les diferències ideològiques i de programa polític allò que fractura un país, perquè aquesta és precisament la naturalesa d’un debat polític que es resol a les urnes. El que divideix és no compartir els valors universals sobre els quals es fonamenta aquest debat democràtic. I, coneixent les persones, vull pensar que les consignes de partit s’han imposat per damunt de les consciències personals.
Serà un goig, doncs, tornar a trobar pel carrer el conseller Josep Rull. I ho és veure’l a ell i tota la resta de presos amb les mateixes conviccions democràtiques i nacionals, potser encara més fermes. Una fermesa que ens transmet tres esperances: que la repressió és inútil, que el xantatge de la suposada magnanimitat és inútil i que és inútil pensar que deixarem de lluitar per la llibertat del país.
