MANEL LARROSA, arquitecte i urbanista, membre de la Junta de FEM Vallès
Recorden vostès quan a principis de pandèmia es va dir que es faria una estadística de mobilitat en funció de les dades dels nostres mòbils? Doncs es va fer, és accessible i els resultats són importants.
Ens referirem només als de Terrassa. Més de 210 mil ciutadans amb mòbil van ser auscultats i els resultats ens diuen que es van fer uns 467 mil viatges dins la ciutat (el dimecres 19 de febrer del 2020, del qual hem estudiat les dades). Són viatges de tot tipus, de curt i més llarg abast. Deixarem de banda aquesta mobilitat interna que comprèn qualsevol sortida de casa (compra, passeig, gestió…) i ens centrarem en els viatges que surten i entren del municipi. I em permetran fer-ho des de l’òptica de terrassenc momentani, autoanomenat.
Si analitzem els municipis veïns als quals es van desplaçar més de mil ciutadans per dia, terrassencs i de fora que van vindre, trobem que són una quinzena de municipis. La principal destinació/recepció és Sabadell (més de 31 mil viatges), Barcelona (>24 mil), Rubí (>21 mil), Sant Cugat (>10 mil), Viladecavalls (>9 mil), Matadepera (>9 mil) i Sant Quirze (>8 mil). Segueixen fins a tres mil: Barberà, Castellar, Castellbisbal, Cerdanyola i amb xifres menors de mil a dos mil: Badalona, l’Hospitalet, Manresa, Martorell, Polinyà, Ripollet i Santa Perpètua.
En conjunt, 142 mil viatges (el doble en desplaçaments si sumem anada i tornada) i segurament en surten més que no pas n’entren perquè el dèficit de llocs de treball és enorme a Terrassa (com a Sabadell). En mitjana, es pot dir que és més d’un desplaçament de mitjana per cada ciutadà. És una xifra immensa que destaca la relació profunda de la ciutat amb el seu entorn. Si mirem Sabadell, les seves xifres interiors són menors que les terrassenques i en relacions exteriors són encara superiors, senyal d’una ciutat molt més diluïda.
La veïna ciutat és més incompleta en ella mateixa, mentre que Terrassa, només amb Matadepera, Sant Quirze (les Fonts) i Viladecavalls, els tres immediats, comparteix uns 27 mil viatges/dia. La ciutat “real” de Terrassa és clarament major que el terme municipal. Tot i les diferències amb Sabadell, també per a ella la seva primera destinació és Terrassa; amb la qual cosa compartim un vincle enorme, superior al lligam amb Barcelona. Per a Terrassa, Barcelona és la segona destinació, per a Sabadell, la tercera, perquè la guanya Barberà.
Alguna dada menor és interessant: Barberà i Badia mantenen un lligam més fort amb Sabadell que amb Barcelona i, no obstant això, ambdues formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB); tot un escàndol que no permet plantejar la mobilitat del Vallès perquè estan casades amb la metròpoli. Les relacions de Rubí amb Barcelona nomes són lleugerament superiors amb les que manté amb Terrassa (24 i 21 mil viatges, respectivament) i les de Sant Cugat amb Barcelona són quatre vegades més que amb Terrassa (40 i 10 mil respectivament), però no són proporcionals a la població, ja que Barcelona és molt més gran que quatre vegades Terrassa. Que Barcelona sigui la primera destinació de moltes poblacions no és cap descoberta ni cap novetat. La capital assoleix un efecte xuclador immens, pel seu gran volum i per l’enorme escreix de llocs de treball que ofereix. I això s’esdevé aquí i a desenes de quilòmetres de Barcelona. És un efecte sobre tot el país. La qualitat a destacar són les relacions de menors, les articulacions al marge de l’astre rei.
Tots aquests fets ens indiquen la necessitat d’una governança de l’espai supramunicipal i no només de la reivindicació de cert grau de capitalitat per a determinades ciutats, com s’ha fet recentment amb les “Ciutats de l’Arc Metropolità”: de Mataró a Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova. No, el planejament ha de ser molt més extens i ha d’incorporar molts més municipis, o sigui tots.
La reivindicació de Terrassa tota sola, com la simètrica des de Sabadell, oblida la mobilitat dels seus ciutadans. És possible pensar que el comportament del govern municipal vindria a ser com el d’una associació de veïns. M’equivoco, perquè aquestes solen reivindicar moltes escales. Era una mala comparació, el govern municipal s’assembla sovint més a una comunitat del pis i l’alcaldia, a la seva presidència d’escala, perquè un cop has sortit per la porta ja no s’ocupa mai més de tu. I cada dia surt i entra de Terrassa tanta gent com la seva població sencera!
L’Ajuntament no té cap tècnic ni polític destinat als afers “exteriors”, com a màxim alguna dedicació escadussera, ni tampoc cap política supramunicipal sòlida. I així ens va al Vallès. La descurança de la mobilitat real de la ciutadania la deixa desatesa, abandonada a la seva condició de perifèria. La picabaralla amb la Generalitat no és suficient, tampoc la ceguesa del Consell Comarcal, ambdues mancades de posicions sòlides. La cridòria de les Ciutats de l’Arc Metropolità no va més enllà del fet que les presidències de les escales dels blocs de pisos més alts de la perifèria ara es posen estupendes.
