Josep Ballbè i Urrit
El proppassat 12 de maig, s’acompliren 100 anys de la mort de l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán. Figura cabdal de la literatura espanyola dels segles XIX i XX. Alhora, gran defensora dels drets de la dona, allunyada dels populismes i feminismes de la societat actual.
Constructora de contes, autodidacta. Li van impedir ésser la primera dona acadèmica. El prisma de l´època no permeté saltar certs esquemes obtusos… Al llarg de la seva obra, sempre va defensar l’entesa entre homes i dones. Fins al punt de dir que “Déu tan sols havia deixat dues coses per ésser executades per les senyores: parir i criar… Tot el demés és patrimoni comú”.
Una altra fita biogràfica rau a haver estat la primera dona que assolí una càtedra universitària a Espanya, en allò que avui és la Universitat Complutense: la de literatura de llengües neollatines. Això li va reportar un munt de gelosies per part de ments masclistes i febroses, amb gran enrenou. Tant, que només es van apuntar tres alumnes a les seves classes, degut a la forta pressió exercida per altres col·legues docents primmirats.
Bona part del que va escriure cal situar-ho al Pazo de Meirás. L’anomenada del lloc ve donada per altres causes associades a la figura nefasta del general Franco. Quan les autoritats locals addictes al règim van voler-l’hi regalar, la seva esposa va actuar grollerament. Va fer cremar un munt d’apunts manuscrits dels calaixos i correspondència de l’escriptora amb figures del nivell d’en Benito Pérez Galdós o Leopoldo Alas (“Clarín”).
Així, es va perdre un percentatge immens del seu arxiu personal. “La mel no està feta per a la boca de l’ase.” Sort que ella mantenia un lema com a referent. L’he situat al títol. Ben bé equival a “la llum en la batalla”.
Quatre dies després de la data referida, commemoràvem el “dia internacional de la llum”, fixat per la Unesco, per conèixer la importància de les seves aportacions al desenvolupament humà.
Ací, goso establir una simbiosi entre la vàlua ineludible de l’energia lumínica i l’aliment intel·lectual de la bona literatura. Llàstima que bona part de la societat romangui endormiscada en la cultura de no comprometre’s en causes nobles… Com esforç, solidaritat i entesa entre pobles i cultures.
Sovint pico la pedra dels qui pensen que vull fer de predicador. Ni tan sols reaccionen davant la “pruna” d’una pandèmia.
Si us plau, que es faci la llum i sorgeixin figures de la talla d’aquesta escriptora!
