Joan Carles Folia Torres
Ara fa uns dies vaig tenir el privilegi de poder compartir amb 25 persones el sopar presentació del meu últim llibre, “Quan siguem pares no ho farem mai”, i va ser una nit fantàstica.
Un sopar exquisit (és el que té anar a la fonda Ristol), una companyia immillorable i una interacció entre tots els assistents parlant del fet de ser i fer de pares dels nostres fills, un intercanvi de punts de vista molt enriquidor. En un moment d’aquesta conversa col·lectiva un dels concurrents va explicar que per a ell hi havia dos tipus de pares. Aquells que es dedicaven a educar els seus fills anticipant-se a totes les situacions de la vida, sempre obrint camí per desbrossar les dificultats que puguin aparèixer (llevaneus), i els altres que van sobrevolant les vides dels seus fills des de la distància i van intervenint quan creuen que ho han de fer de manera concreta, precisa i necessària (helicòpters). Si algun dia gaudiu de la lectura del meu llibre veureu ràpidament en quina de les dues tipologies de pares em situo però més enllà d’aquesta lectura o no vull traslladar a tots els que em seguiu setmanalment en aquest rotatiu el fet que fer de pares està estrictament lligat a l’objectiu: preparar per a la vida els nostres fills.
Hi ha pares que pensen i actuen com a propietaris directes dels seus fills, que no visualitzen mai el dia que aquests hauran de desenganxar-se del niu i viure de manera autònoma i particular. Com a pares hem de ser responsables i vetlladors d’ells però sempre mantenint un equilibri entre les coses bones i les coses dolentes que la vida porta a totes les persones.
Guarir els nostres fills sota la catifa de la sobreprotecció evitant-los les situacions doloroses els farà febles davant del món que els estarà esperant amb les urpes ben esmolades. Hem de preparar-los per a la incomoditat educant-los perquè siguin individus que cerquin el benestar i la felicitat però que també sàpiguen suportar i superar els entrebancs.
Fent de pares llevaneus i anar traient totes les pedres del recorregut no garanteixen que estiguin protegits de res i la seva poca tolerància al fracàs i la frustració serà quelcom que els marcarà per a tota la vida. Hem de confiar en les seves habilitats i intentar incidir en aquelles competències que poden anar-los en contra. Sempre observadors, des de l’helicòpter, però valorant en tot moment quan la nostra intervenció pot ser requerida per evitar mals majors, molt majors, i no petites caigudes aconsellables per al seu creixement i aprenentatge.
Tant les màquines llevaneus com els helicòpters necessiten algú que les i els condueixi i aquest paper de guies i conductors dels nostres fills és el que s’espera de nosaltres. Som els seus primers referents i molts dels nostres comportaments els veurem posteriorment reflectits en les seves actituds. Orientem els nostres fills vers aquells valors i aquelles creences en què nosaltres hem estat educats i hem crescut però no oblidem que de l’orientació a l’obligació existeix el fil de la llibertat individual de cadascú. Apostem pel guiatge dels fills com una tasca extraordinària d’afecte, comunicació i protecció però també de limitacions i prevenció. Veig massa nens de 4 anys arribant en cotxet a les escoles, massa pares carregant les motxilles dels seus fills quan surten del centre educatiu i també veig joves de 22 anys acompanyats pels seus pares fent la matrícula de la universitat.
És normal que si de petits sempre els traiem la neu de la carretera quan arriben a grans encara volen que el conductor els faci la feina. Potser si no els miméssim tant acomiadar-se de l’helicòpter els seria més senzill.
