Josep Ballbè i Urrit
Mentre els serrells de la Covid encara no s’han esvaït, resulta que el govern espanyol –i, més concretament, el seu president– mira les musaranyes.
Tan aviat maregen la perdiu amb la disjuntiva indults o amnistia –per als presos del procés– com ens refreguen uns suposats objectius de “l’agenda 2030”. Això sí, filant més prim, fent-me un fart de riure amb la fita “Espanya 2050”: primer exercici col·lectiu de prospectiva estratègica sobre quin país volem llavors.
D’entrada, la gran majoria dels mortals…, si no estem calbs, farà temps que haurem passat a millor vida. A banda que el que cal urgentment és fer per resoldre temes bàsics de subsistència a tots aquells que es troben per dessota del llindar de la pobresa.
Encara no m’he tret de la retina un vídeo de l’escriptora Ana Iris Simón (del proppassat 24 de maig), parlant davant del president. Li comenta la vida als poblets i els seus suggeriments per revertir la despoblació. El cert és que ha generat discrepàncies dins el propi partit socialista… Amb la qual cosa, la dreta es refrega les mans.
De tot aquest trencaclosques, però, potser el que més em revolta és mantenir la idea utòpica de mantenir la guardiola de les pensions sense immigració. Més que debat ideològic, contemplo una realitat matemàtica. Japó és l’únic país del món que ha pretès combinar puresa racial i progrés econòmic i el resultat és més que esgarrifós.
Prou d’explicar sopars de duro! Toquem de peus a terra, si us plau. Que es deixin de falòrnies i entenguin que qualsevol campanya de foment de la natalitat exigiria 20 anys –almenys– per tal que els nadons esdevinguessin mà d’obra. D’acord amb aquesta tesi tan bàsica, l´única forma que aquesta escriptora arribi a rebre una pensió digna –quan li pertoqui– passaria per l’arribada d’immigrants.
Amb l’experiència caòtica que hem viscut pels nostres verals, valdria la pena afinar molt bé el llapis. Em permeto recordar que valia tot emparant-se en el paraigua inflat del “boom” immobiliari. Tots sabem com va acabar “la pel·lícula”. Sense voler fer-li el joc a la dreta més reaccionària, alhora hem de posar dins del mateix “pack” uns incentius i una remuneració ajustada i consistent per evitar la fuga de professionals molt ben preparats (investigadors, infermeres i metges). Fa de mal dir, però tampoc no quadren aquests comptes.
