Joan Boldú
Si els polítics coneguessin i es comportessin imitant el mètode científic, potser la convivència entre els ciutadans milloraria.
El resultat de la teoria i pràctica política hauria de ser la millora del viure en comú. Alguns dels principis del mètode científic – objectivitat, intel·ligibilitat i dialèctica- poden ser una guia per als qui es dediquen al vell/bell ofici de polític.
a )S’és objectiu quan, davant de diferents formes d’observar un objecte, s’opta per aquella que menys afecta l’observació; per això, el científic s’exclou a si mateix de la realitat que vol observar, opta per la manera d’observar que menys afecti la realitat observada. Si la política és el coneixement per a la convivència, el polític a l’hora d’observar la realitat social també ha d’esforçar-se per modificar-la el menys possible, per la qual cosa cal que s’oblidi dels interessos particulars, personals i partidistes, que s’exclogui a si mateix i els seus. L’objectivitat no admet la corrupció, el nepotisme, les falsedats, etc.
b) Descobrir allò comú en allò que és divers és comprendre, fa intel·ligible la teoria i pràctica del científic i del polític. Una llei física, la llei del moviment dels cossos, per exemple, abraça tots els casos, no només uns quants, és universal. El mateix ha de descobrir el polític, treballar pel bé comú, beneficiar tota la societat, no tenir preferències ni discriminar. La realitat social s’ha de poder entendre: que Madrid tingui una fiscalitat excepcional, que la renda del treball contribueixi més a hisenda que la renda del capital, que la desigualtat davant de la llei es manifesti de vegades, que un problema polític es dugui davant d’un tribunal en lloc de pactar-lo, són tots exemples de fets inintel·ligibles.
c) En ciència i en política el coneixement (la teoria) s’ha de confrontar amb l’experiència de manera que totes les veritats s’han d’arriscar a ser tombades per l’experiència i, si s’han de canviar, es canvien, ja que un canvi només pot ser una traïció als propis interessos. Si en ciència totes les veritats s’escriuen en minúscules i no n’hi ha cap de definitiva, en política les veritats també s’han d’escriure en minúscules i no són definitives. Només ho són les falsedats, les mentides. El regim polític que més s’apropa al mètode científic és la democràcia, que produeix coneixement al servei de la convivència. La democràcia, com la ciència, no ofereix mai certeses -espai on més es pot practicar la llibertat.
Si la política és el coneixement per a la convivència, per què no emprar el mètode científic en relació amb el problema polític entre Catalunya i l’Estat? S’afirma que és complicat, complex i de difícil solució. Una mostra n’és l’explosió de soroll que ha detonat la notícia sobre els indults. Ara bé, si és un problema, té solució, però cal trobar-la. Fins ara s’han provat dues maneres de solucionar aquest conflicte: la primera foren imposicions unilaterals, la proclamació d’independència –govern de la Generalitat– i l’aplicació de l’art. 155 -govern central-, i, la segona, la decisió judicial amb la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Cap de les dues han servit per solucionar el problema polític. L’experiència mostra que les dues vies emprades no solament no solucionen el conflicte, sinó que l’agreugen i impossibiliten la convivència. L’única via que no s’ha recorregut encara és, potser, la més adequada: la negociació i el diàleg.
Els polítics saben que el que ho complica tot per a l’entesa és la manca d’objectivitat, és a dir, no deixar de banda els interessos particulars i partidistes i oblidar-se dels interessos comuns que serveixen per a la convivència. Saben que allò “comú” a les democràcies, que sempre s’aplica per a la solució dels problemes, és la negociació, el diàleg, la recerca del consens.
I, finalment, saben també que l’experiència és una excel·lent mestra que ens mostra els errors i les falsedats. Compte! Si no es deixen de banda els interessos partidistes i electorals, si no s’apaguen les emocions i les passions, si no s’encén la llum de la raó i s’utilitza l’àmbit parlamentari i no el judicial per trobar un nou consens, els problemes o es tornen crònics o duen a la ruptura de la convivència, el pitjor que li pot esdevenir a una democràcia.
