Josep Ballbè i Urrit
Que no pas pel que dic.” M’aplico aquesta dita, tot i no considerar-me persona rancuniosa. Allò que penso, normalment, ho “vomito”.
Abans, he observat, contrastat, pensat i tret conclusions. D’allí on puc prendre un mínim de suc, tibo qualsevol minúcia i basteixo una columna literària. Després d’una dilatada trajectòria escrivint, diré que m’entreno diàriament per tenir l’esquena cada cop més ampla. He tingut alguna “topada” amb personatges que potser tenen la pell massa fina. Si més no quan han llegit quelcom que els coïa. Està clar que “qui diu les veritats perd les amistats”. A ningú no agrada –a mi, el primer– que ens retreguin els defectes i vulguin corregir-nos. Encara que sigui, fins i tot, per una pura qüestió d’orgull personal.
Fet aquest preàmbul, afegiré que tant em fot. “Una rega tingués a l’hort.” D’un no-res, solc extreure una mínima reflexió. Sense passar per alt que els qui som de sang calenta ens escalfem aviat. El consell de saber comptar fins a tres –abans de reaccionar enfront d’un primer embat– no deixa de ser un remei adient. La prudència és la força del dèbil. Sovint, ve combinada amb el silenci inicial. La simbiosi d’ambdós valors garanteix una sortida airosa. Tot i això, emperò, també hi ha moments on urgeix “cantar la canya”. Si més no per tal de no malmetre més o ajornar la solució d’un conflicte “prehistòric”.
Contràriament, a tothom agrada que l’afalaguin. “A bodes ens conviden.” Actuar sempre, però, a base d’aquest esquer, no garanteix una conducta com cal. De la mateixa manera que també hi ha qui mai no belluga un dit pels altres. A no ser que n’obtingui algun rèdit dinerari o compensat. Ací fregaríem termes com l’egoisme, la insolidaritat o la pròpia injustícia. És en aquest darrer concepte que ancoro la necessitat de denunciar –amb coratge i sense embuts– tot allò que veig susceptible de millora col·lectiva.
“Tenir pa a l’ull” en un entorn social tan summament desmarxat no fa altra cosa que malmetre i degradar el tresor preciós de l’experiència vital. Per tant, em refermo de bell nou en el rerefons del que amagava a l’hora de triar un títol impactant per al meu escrit diari… Qui té boca s’equivoca. La perfecció no la posseeix ningú. Aleshores, és moment de preparar l’estratègia d’un diàleg transparent. A no ser que la part que té l’atribut de poder perdonar s’apalanqui més en la suposada possessió de la veritat, que no l’allibera. Segueixo callat!
