Joan Roma i Cunill
Un dels reptes més frustrants per a un alcalde és la lluita contra la burocràcia. La burocràcia inútil, la que no hem estat capaços de dominar ni reduir a la mínima expressió.
Torpedina multitud d’iniciatives i projectes, fins fer tirar la tovallola per impossibilitat de vèncer-la.
Per als qui vàrem entrar en un ajuntament, l’abril del 79, vàrem constatar la manca de regles i normatives clares, de manera que anàvem improvisant a mesura que s’anaven presentant els temes i els problemes. Eren altres temps, impossibles de comparar amb els actuals.
De totes maneres, les entitats locals, ajuntaments i diputacions, en pocs anys, varen posar ordre en els seus organigrames i varen establir vies ràpides i eficients per entomar i donar resposta als temes plantejats, pels ciutadans, o per altres administracions, en peu d’igualtat. És fàcil de demostrar l’eficiència municipal, en comparació amb l’autonòmica i l’estatal.
Ara bé, el naixement i creixement de les competències de la Generalitat van introduir una nova administració que tots esperàvem que seria model d’agilitat i modernitat, i no ho va ser perquè va copiar, amb tots els ets i uts, l’estructura i funcionament del Govern Central. Si només hagués copiat l’estructura, però hagués imposat un altre ritme i altres vies de resolució, el problema no hagués estat greu, el fet és que ho va copiar tot. I en algunes casos, a pitjor. M’explico.
Quan un ajuntament ha de resoldre una petició, un tema d’estricte competència municipal, ho té relativament fàcil, si la tramitació segueix una via lineal. És a dir, entra en el registre general, d’aquí va directament al servei corresponent, on s’estudia i es resol, enviant-lo a la signatura pertinent, amb comunicació immediata a la persona, empresa o col·lectiu afectat. En molts casos, es pot aconseguir una rapidesa modèlica de 10, 15 o 20 dies. Si es tracta de temes més rellevants pot arribar als 30 dies, però en casos extrems. I només supera aquests terminis en uns pocs temes de gran complexitat i transversalitat.
Ara bé, el frustrant d’un ajuntament és quan els tràmits a fer comporten decisions que pertoquen a la Generalitat. En aquests casos, s’ha de dir a la persona, empresa o col·lectiu que no hi ha regles ni terminis garantits. El paper de la Generalitat s’ha anat incrementant fins a extrems inaudits, amb un entramat d’intervencions que no té aturador. En comptes de reduir passos, els ha anat incrementant fins a l’avorriment.
Posem-ne alguns exemples per fer més comprensible la realitat actual. Ve un particular o un empresari a un ajuntament i vol proposar transformar una casa de pagès en una de turisme rural, o vol instal·lar un càmping o alguna activitat turística, de lleure o esportiva, en zona rústega, se li ha de dir que no hi ha terminis ni garanties per a un final positiu. És més, se l’ha d’advertir que entra en un món desconegut que li farà gastar molts diners, molt temps, molts tràmits i que al final pot acabar en un no-res.
Per a qualsevol dels supòsits de l’anterior punt, se li demanaran un mínim de 6 o 7 informes de diferents departaments de la Generalitat. Cadascun, deslligat de l’altre, amb tota mena de normes i regles que el poden portar a un circuit de no retorn. D’entrada se li dirà que la tramitació pot durar entre dos i tres anys, si no surten problemes o conflictes inesperats. I pot haver-se de gastar un grapat de milers d’euros en tota mena de documents tècnics, jurídics i mediambientals.
Tota actuació en sòl no urbà és considerada una actuació en “sol sagrat” que no depèn de l’ajuntament sinó de la Generalitat, amb diferències de criteri, fins i tot en funció de la demarcació territorial en què es viu. Portar a terme un projecte és una inversió de risc, per culpa d’una burocràcia embogida.
Contrasta aquesta nostra realitat amb la de territoris propers, en què han aconseguit una reducció brutal, que anima a portar-hi projectes, en comptes de fer-los aquí. He pogut contrastar i confirmar que, a l’Aragó o a la Comunitat Valenciana, projectes que aquí necessitarien entre dos i tres anys allà es resolen en menys de mig any.
No anem bé. Més ben dit, anem molt malament i no sembla haver-hi cap indicació que permeti garantir un canvi de normes. A dia d’avui, té més agilitat l’administració central que no pas la de la Generalitat. I a totes dues les avança de lluny la municipal. Cal actuar de valent si no volem perdre oportunitats per culpa de la maleïda burocràcia.
