Josep Ballbè i Urrit
Heus ací un refrany argentí. El trobo molt escaient de cara a tenir un record emocionat envers el col·lectiu d’aquest país que viu entre nosaltres.
Dic això, d’una forma especial, en complir-se –tal dia com avui– 66 anys de la massacre i escabetxada repugnant i imperdonable de la plaça de Maig, a Buenos Aires. Un cop d’Estat en tota regla. Un grup de militars, amb ajuda d’algun civil entabanat, es proposà d’enderrocar el president Juan Domingo Perón. Així, bombardejaren la Casa Rosada. Sort que el mandatari n’estava al corrent i es refugià a l’edifici del Ministeri de l’Exèrcit, situat a poc més de 200 metres! Tot i patir un fracàs dels que fan època, hi van perdre la vida més de 300 persones i en resultaren ferides unes 700.
Sovint penso que, durant la meva infantesa, algun professor em va fer perdre el temps. “Odiava” la història per culpa d’ell. Ara, per contra, cada dia que passa en gaudeixo més. Faig per trobar sentit, lligam i perspectiva a tot. Així alimento el meu pensament. Aquest fet històric concret m’esglaia i em demana una reflexió profunda envers el que no deixa de ser una cabronada immensa sense parangó.
La corrupció sistèmica/sistemàtica dels polítics d’aquells verals va empènyer un nucli important de la població a cardar el camp. Uns anys ençà, qui no ha sentit a parlar del tristament famós “corralito”?
La seva integració dins del nostre entorn vital esdevé menys feixuga que la d’altres orígens. No endebades, l’idioma els ha obert moltes portes, posant-hi molt més que pit i collons. És per això que la tria del títol no pretén altra cosa que retre un homenatge sentit a la seva empenta, rauxa i “clavada de colzes”. Ningú no els ha regalat res.
Ans al contrari, admiro la seva tenacitat. Dessota la melositat del seu llenguatge i un tarannà educat i assossegat, s’hi sol amagar un cor immens i una allau de sentiments que encisa el més primmirat. Dissortadament, amb l’aparició de la pandèmia, tothom vol vendre’ns com a “normal” una pèrdua de drets que teníem assolits i consolidats abans. Ací, hi podem encabir la claca dels polítics, l’administració pública (sanitària, Inem, Seguretat Social o Hisenda), les entitats bancàries i altres herbots. Sabeu què els dic? Que, amb mi, no hi comptin. Ja s’ho faran. Prendré exemple de l’empenta dels argentins. Els engegaré a dida. Amb coratge, ens en sortirem sols. No els necessitem per res. Ja n’hi ha prou de gent que se la mama tan dolça.
