Josep Ballbè i Urrit
El calendari ens prevé que, el proper dilluns, encetarem l´estiu. Enguany, tindrà un regust més reeixit i joiós.
Amb motiu de la Covid-19, el de l’any passat fou “light” i amb força desencís. Gairebé val més la pena pensar a esborrar-lo del nostre “disc dur”. Malgrat tot, àdhuc seria bo extreure’n conclusions interessants. Mai no esdevé bon criteri ancorar-se en posicions victimistes/negatives. Ara, amb un ritme de vacunacions accelerat, sembla que albirem un entorn més cofoi. No ens sentim aquarterats o buits pel que fa a relacions socials.
Fidel al meu costum, em prenc la llicència de tibar de paremiologia –un cop més– per enfortir l’ànim de tothom, davant d’aquesta nova estació meteorològica. “A l’estiu, tot reviu / A l’estiu, la formiga surt del niu / A l’estiu, el sol viu i fa dibuixos sobre el niu / Qui diu mal de l’estiu no sap què diu / Cuca d’estiu, mentre té sol, fa la viu-viu”.
No vull fer de malastruc. Tanmateix, tinc por que massa gent perdi l’oremus. Dit altrament, amb la perspectiva d’unes vacances que no olorem de fa mesos, hi hagi qui es deixi anar, sense solta ni volta. De fet, abans de la pandèmia, ja hi havia qui programava uns dies de lleure recarregats d’estrès, amb viatges pesats i caríssims. Sovint no contribuïen precisament a aportar un bri de relaxament i/o serenor.
Llavors, en retornar a la dura tasca laboral, es deprimien la primera setmana. Vinga quilòmetres amunt i avall, vetllades nocturnes sense aturador, poques hores de son, consumicions desmesurades d’alcohol… i potser males herbes, etcètera. Un cop passat, s’omplien el pap i el propi cervell tot presumint –de cara a la galeria–d’un sarró farcit de zeros.
Si realment la vida i/o la felicitat passen per aquesta tria, bona nit i tapa’t! Amb mi, que no hi comptin. M’estimo més advocar per coses senzilles i d’una vàlua aparent i minsa. Tal vegada, el gust d’omplir un racó de la maleta de viatge amb alguns llibres. Programar alguna visita cultural de nivell o l’assistència a algun concert musical de bon calat. Em conformo amb un bri de temes menys parafernals.
D’acord amb l’enunciat del títol de la columna, vull viure. La vida ens dóna tot allò que necessitem. Tan sols ens posa una condició: que no dubtem que ens ho mereixem… I el clima estiuenc ens hi empeny de manera més efectiva. Cal doncs que ens posem les piles!
