Salvador Cardús Ros
Cal qualificar d’extraordinari l’interès de la informació que donava ahir, divendres, el Diari de Terrassa sobre la distribució de la renda a la ciutat, i la comparació amb ciutats semblants i veïnes.
Un alt valor informatiu econòmic que, després d’estudiar-ho a fons, es podria acompanyar d’anàlisis precises des de perspectives diverses, com la demogràfica (l’envelliment de la població), la migratòria (temps d’arribada a la ciutat), l’educativa (nivells d’escolarització) o la sanitària (com l’esperança de vida, la mortalitat infantil i, ara, potser, l’afectació per la Covid).
La reflexió més immediata ens porta a observar que, en termes comparatius, Terrassa no és una ciutat gaire diferent de les que li són properes. Això, des del punt de vista de la renda declarada, al marge de si hi ha zones de la ciutat on l’economia submergida hi té un pes més gran. Però, en qualsevol cas, la renda neta mitjana per persona és semblant a la de Sabadell, Rubí o Manresa. I això vol dir, primer, que l’acció dels governs locals sobre dinàmiques globals com la de l’economia és poc rellevant.
I dues, que hi hauria raons per a una més gran preocupació si es demostrés que la distribució interna de les rendes a cada ciutat fos molt diferent. És a dir, si s’observés que a Terrassa hi havia desigualtats entre barris més grans que a Sabadell, Rubí o Manresa.
De fet, estudis fets per Oriol Nel·lo i altres col·laboradors seus (vegeu l’informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI de l’IEC) mostren que les fractures territorials tradicionals a Catalunya -món rural-món urbà; ciutats grans-ciutats petites; zones molt densament poblades-zones amb poca densitat, etc.- han pràcticament desaparegut. En canvi, apareixen nous espais de segregació residencial lligats, principalment, als preus de l’habitatge. Segur que un mapa del preu dels lloguers i dels habitatges de la ciutat repetiria molt exactament el mapa de les rendes.
Ara bé: aquests mapes caldria que fossin analitzats, també, des del punt de vista de l’envelliment o els nivells d’escolarització i la salut, entre més, perquè la seva comprensió exacta i, sobretot, la seva capacitat per anunciar dificultats futures depenen de variables temporals. És a dir, d’una banda caldria saber si venim de mapes anteriors millors o pitjors. Però també s’hauria d’estudiar la dinàmica d’allò que mostren els mapes.
Per exemple, que hi hagi hagut barris d’aterratge per a la població estrangera que arribava a la ciutat, agrupats per trobar xarxes de solidaritat que els facilitessin els primers suports i vies per establir-s’hi, era perfectament esperable. Una altra cosa seria que es produïssin lògiques de guetització i estancament en les següents generacions. I també seria rellevant saber com han canviat les condicions de vida d’aquests nous terrassencs. Allò que des del punt de vista local són zones de pobresa, per als que hi viuen, pot ser que l’atenció escolar, sanitària i de serveis socials hagi representat una gran millora i l’obertura d’horitzons sobretot per als seus fills respecte al lloc d’origen. Saber si la “promesa” migratòria es compleix o no és fonamental per saber quines són les seves expectatives de futur i d’incorporació a la ciutat i el país.
En definitiva, l’interès del mapa que vèiem ahir es troba en la gran quantitat de preguntes que ens porta a fer, i sense la resposta a les quals no hi ha polítiques públiques realment útils.
