Joan Tamayo Sala
A Terrassa ja fa molts mesos que està aflorant sota la crisi sanitària una gran crisi social però encara molt més agreujada.
Les desigualtats es fan presents de maneres molt diverses i els efectes, encara que molt invisibilitzats, cada dia es fan més evidents. S’estan permetent des de les administracions situacions intolerables d’infrahabitatge, de famílies i infants que no tenen cobert ni el més bàsic, de col·lectius vulnerabilitzats, oblidats… L’accés a les tecnologies és una escletxa que discrimina, la informació no arriba igual a tothom i els recursos per fer-hi front ho condicionen tot.
La crisi del coronavirus trigarà molt a passar i, per evitar una fractura social profunda, calen actuacions contundents i canvis estructurals. La crisi econòmica no la poden tornar a pagar els mateixos. Com a societat, hem de reflexionar i abordar la transformació necessària per superar la crisi sistèmica que arrosseguem. A Terrassa, necessitem un pacte social per posar les persones i les cures al centre de tot. El nou paradigma socioeconòmic s’ha de fonamentar en la justícia social. I per això cal repensar les polítiques socials (totes) i sobretot els serveis socials.
Els treballadors de Serveis Socials de l’Ajuntament de Terrassa porten massa anys abandonats, sota les directrius d’un sistema que només sap generar accions reactives caracteritzades per un cert assistencialisme i un paternalisme desfasat, poc adaptat a la realitat i amb una mancança greu de recursos i d’una organització valenta i innovadora que faci possible uns serveis eficaços ,eficients i de qualitat. Tot cau sobre l’esquena del voluntarisme i de la professionalitat dels treballadors, els quals ho estan pagant amb un cost molt alt.
A la ciutat ens trobem amb un empitjorament de les desigualtats entre barris, i un increment de la demanda social, amb una població més vulnerable i amb risc d’aïllament social, degut a la major complexitat actual de les necessitats socials que pateix la població. És necessari facilitar l’accés a la informació del sistema de protecció, evitant escletxes digitals i una mirada estigmatitzant i culpabilitzadora de la persona que necessita ajuda, evitant l’atenció assistencialista que crea dependència, i trobant un sistema de reciprocitat voluntària amb la comunitat, tot recomanant i promovent la solidaritat i el bé comú.
El dret a l’habitatge preocupa i molt a Terrassa. La represa dels desnonaments pendents i els nous que s’esdevindran agreujarà la situació. La tercera ciutat de Catalunya no compta encara amb habitatges socials suficients per a tots els suposadament “destinataris” de la taula d’emergència habitacional que està “sobrepassada”. Tampoc hi ha suficients alternatives d’habitatge per als que han vist reduir els seus ingressos, i no poden seguir pagant un lloguer a preu de mercat. Algunes d’aquestes persones poden incrementar el sensellarisme, que malauradament els darrers temps ja havia augmentat. I amb això ens seguim preguntant per què a Terrassa no tenim encara una política d’habitatge com cal, valenta i amb projecció de futur? Per exemple davant la invasió dels fons voltor que s’han fet “amos” i senyors d’una gran part dels habitatges “buits” de la ciutat?
L’escletxa digital, per exemple, és un tema que s’ha de tractar molt més enllà de la simple creació d’una nova oficina virtual. La gent necessita atenció personalitzada, propera i, sobretot, “empatia” i ser escoltada. I això vol dir una aposta clara per destinar més personal, més recursos i més imaginació a l’hora d’organitzar. També preocupa de forma especial la manca de suport municipal cap a les persones immigrades en situació irregular. És una població invisible que s’ha vist afectada molt fortament per la pandèmia i que també es preveu que creixi durant els propers mesos. Hi ha una previsió seria davant d’això?
No podem oblidar tan fàcilment el que ha significat aquesta pandèmia. “Cal replantejar a fons les condicions amb què volem cuidar i ser cuidats” partint de la base que totes les persones necessitarem cures en un moment o altre de la nostra vida. En aquest sentit, una altra “patata calenta” que tenim a la ciutat és la situació precària en què es troba el SAD Servei d’Atenció Domiciliaria, privatitzat i en mans d’empreses molt grans especialitzades a sotmetre els seus treballadors i treballadores a la “precarietat” més indigna. A Terrassa quasi 300 treballadores. La propera lluita serà aconseguir la “municipalització” d’aquest servei, en la línia d’anar prioritzant uns serveis públics i de qualitat com a únic eix vertebrador per a una societat més justa i equitativa.
Però no s’acaba tot aquí, hi ha nous reptes també. Per exemple, està preparat el sistema de serveis socials que tenim ara, per fer front a reptes com aquests? Què passa amb el risc d’una major presència del racisme i populisme polític que podria (i ja ho està fent) penetrar en els sectors més crítics socialment i en els territoris on es concentren la major part de les problemàtiques descrites? Tenim eines suficients per fer front a l’existència d’una certa dependència i manca d’autonomia personal per problemes derivats de dèficits de salut i trastorns de conducta, violència i agreujament de situacions que requeriran protecció i/o intervenció socioeducativa.
El context del confinament ha provocat un desinterès escolar per part dels adolescents amb el consegüent agreujament de les dinàmiques d’absentisme i de fracàs escolar en el futur immediat. Ho tenim present, això? Estem preparats per potenciar els processos de participació veïnal i de les entitats dels barris per fer front a les necessitats emergents, per exemple: cuines comunitàries per temes d’alimentació, treball col·lectiu amb escoles i equipaments per enfortir projectes educatius i poder afrontar la situació, entre d’altres projectes comunitaris? Sabrem connectar la ciutadania diversa, creant vincles i donant respostes col·lectives a les necessitats socials.
Sabrem donar suport a les xarxes comunitàries de solidaritat que han sorgit en aquest temps i fer una aposta clara pel suport a l’acció comunitària, és a dir, desenvolupant un sistema comunitari de polítiques socials que cal entendre com una nova manera de treballar conjuntament professionals, serveis i població (…) sota una estratègia comunitària compartida? En definitiva, tenim un Ajuntament disposat a fer front al compliment del que diu la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, signada per ell mateix, l’any 2000, on diu que els principis de les administracions de cara a les polítiques públiques de serveis socials han de ser: la responsabilitat pública a garantir la disponibilitat dels serveis socials. La subsidiarietat, que implica que l’administració més propera ha de prestar el servei. La coordinació o acció coordinada entre els diversos sistemes de benestar social i la societat civil. Bé ho veurem les properes setmanes i mesos. Ara tenen una oportunitat d’or de demostrar si creuen de veritat en una democràcia real, profunda i participativa, treballant des de baix amb les entitats i moviments ciutadans (una riquesa natural molt desaprofitada).
