Josep Ballbè i Urrit
Més d’un lector se sentirà més identificat amb la versió castellana del “a la tercera va la vencida”.
Sempre he cregut que els valors de l’esforç, la constància i la perseverança són eixos cabdals en la vida de tothom. D’uns anys ençà, entenc que el grau d’exigència s’ha relaxat molt. Els motius d’aquesta “degradació” tenen a veure amb prou factors, ben esquius.
Per això, insisteixo en la necessitat de ressituar l’educació al lloc que li pertoca. Conrear criteris/normes ajustats al creixement personal ha d’ésser la principal assignatura de l’escola. Si falla la premissa, tot se’n va en orris. L’evolució social en l’economia, però, ha provocat que molta gent es plegui fàcilment a la llei del mínim esforç.
Combinant-ho amb l’afecció desmesurada al rei “diner”, topes amb qui passa de tot. Si fixen un repte i els falla quelcom, abandonen la lluita a les primeres de canvi. Àdhuc, arriben a veure’s amb el dret de “comprar-ho” tot amb calerons. El súmmum de l’entrellat es veu a la tristament famosa cultura del “pelotazo”: gruar poc i guanyar el màxim de morterades.
Dissortadament, aquest ha estat un mal pandèmic que s’ha encomanat com la pesta. És en aquest sentit que el rerefons d’un parell d’adagis fica el dit a la nafra: “Aneu amb un coix i, al cap de l’any, ho sereu tots dos/ A Déu prega qui treballa”. Després de la sotragada monumental provocada pels serrells de la pandèmia, tot fa més por que una pedregada. En qualsevol cas, ja va bé que Europa ens doni una bona empenta (vaccí ?) econòmica. Ara bé, si no hi sumem “clavada de colzes” individual, de miracles, no en veurem. De bell nou, ací pren validesa màxima la base d’una bona preparació docent. Sembla ésser que l’expressió del títol prové de les lluites –als circs de la Roma antiga– on primava la norma de declarar guanyador d’una contesa aquell que tombava tres vegades seguides el contrincant.
Alhora, hi ha una altra tesi que diu que existia el costum de situar els soldats més valerosos a la tercera fila de les formacions (“ad trinarios, ventum est”). Al bell mig del fragor de la batalla, quan s’havia assolit un primer desgast en les tropes rivals, venia l’estocada final i precisa. L’enemic quedava descol·locat i optava pel “cames ajudeu-me” (la fugida paorosa) o per la capitulació.
Tres són els llocs de podi en tota cursa atlètica. Val la pena, doncs, que tots fem per interioritzar el concepte que sense esforç no hi ha recompensa.
