Josep Ballbè i Urrit
Heus ací el fenomen acústic que prové del rebot d’una ona sonora en una superfície, retornant al seu punt d’origen.
Heus ací el fenomen acústic que sempre “diu la darrera paraula”, d’acord amb una tesi d’en Woody Allen. De raó, no li’n falta. En clau poètica o filosòfica, però, Mario Benedetti mantenia que “el pitjor del ressò és que diu les mateixes barbaritats”. Si la sortida del missatge és errònia, ja no som a temps d’arranjar-ho. Llavors, la cloenda mai no és l’esperada.
Pot semblar una bajanada, malgrat que els directors d’orquestra més exigents no toleren una mínima disfunció. En el camp musical, tot ha de ser com una ciència exacta.
No n’hi ha prou amb l’aprovat justet. La perfecció en l’ajust harmònic, la cadència del “tempo”, la reverberació del local i la pausa al moment adient ajuden –i de quina manera!– que la qualitat del so sigui el màxim d’adient i ajustada. Tant a l’anada com a la tornada. Un ambient on el ressò pren sentit màxim és a la muntanya. Llavors, ens torna en forma de diferents unitats, pel fet que les ones xoquen sobre diferents parets, amb graus d’inclinació variats. Això fa que arribi en diferent emissió i amb graus d’intensitat acústica variats.
M’embarga la percepció que la pandèmia ha amanerat massa gent. De fet, contemplo un conjunt de persones que abans ja vivien als llimbs de la despreocupació intel·lectual. Amb una manca de criteri i d’interès per la cultura. Sense plantejar-se la recerca de viaranys que facin orejar la pròpia ment. És com si la capacitat de reacció i indignació d’aquesta gent hagués perdut pistonada. Ja no es tracta de provocar gresca i crispació arreu. Tan sols exigiria un bri de criteri i exigència personal, per tal de provocar un canvi social a molt millor.
Jo faria ressonar, ben fort, un prec a la massa social: cal recuperar la rauxa. No s’hi valen expressions com que “d’arbre ajagut tothom en fa llenya” o “al que és passat l’oblit”. Justament entenc que, amb la dura experiència de la Covid, cal activar la capacitat vital de “fer el cor fort per treure forces d’on no n’hi havia”.
L’endormiscament mental és el pitjor dels consellers. D’aquesta espira, n’hem de treure un gran foc… “Déu té un bastó que pega sense fer remor.”Alhora, però, cap de nosaltres no hauria de picar de mans com si l’èxit sobre la pandèmia ja s’hagués assolit. Dit altrament i tornant a citar la divinitat, “Déu nos en guard, d’un ja està fet!”… Sobretot, no perdem de vista que “qui treballa, a Déu prega”. Visca el ressò, doncs!
